Introducció

Aquest llibre que teniu a les mans no té la intenció de parlar de ningú en concret, de cap institució. No pretén ser un relat històric, acurat ni documentat. Es tracta que, quan passeu l’última plana, sigueu capaços de reconèixer les sensacions que un nen pot tenir si és víctima innocent d’una guerra.

 Els altres nens de la Guerra del 36 són nens sense família, amb pares o no, pero, en tot cas, tots ells comparteixen una mateixa solitud i, alhora, aquesta es converteix en una mútua solidaritat. En el fons, aquest llibre vol ser un homenatge als que mai van ser, ni tenien l’oportunitat de ser, herois de guerra. Per llegir aquest llibre el millor que podeu fer és parar poca atenció als noms, les dates, les institucions, els personatges…, en definitiva, us demanaria que féssiu l’esforç; d’extreure les sensacions que poden patir els nens en situacions semblants a les que van esdevenir durant la Guerra Civil espanyola.

Estic convençut que si en aquests moments féssim un viatge fins a Txetxènia, Bòsnia, Kurdistan…, trobaríem altres nens de la guerra, segurament guerres no menys cruels com la que vam patir. Un milió de morts, milers d’empresonats, centenars de milers d’exiliats, donen per a molts nens desgraciats. Per tant, les sensacions que ens poden transmetre avui aquests nens serien un reflex de les sensacions que s’intenten transmetre en aquest llibre.

Seria presumptuós i agosarat per la meva part pensar i afirmar que aquest llibre vol ser un pas més a favor de la pau del món. A la meva edat, les utopies ja no són a l’abast, pero sí que m’agradaria que alguns criminals de guerra i alguns joves ignorants del passat fessin una lectura entre línies d’aquest testimoni, si més no, per preveure les conseqüències que les incom­prensions entre els éssers humans poden ocasionar en aquells que tan sols estan preparats per rebre l’escalfor i l’amor d’uns pares.

Tampoc vull deixar passar l’oportunitat d’agrair a tots aquells que, durant la meva trajectòria tant professional com personal, no van tenir en compte els prejudicis que, en una societat tan fortament moralista -per no dir-ne hipòcrita- com era l’espanyola fins ben entrats els anys 60, suposava ser fill orfe deis perdedors del 1939.

Avui, amb el pas deis anys, encara recordem el Vallès i Lli<;a de Vall. I els del Vallès i els de Lliça de Vall encara recorden els nens de les Torres (Santa Maria del Vallès). M’agradaria que aquest llibre, que recorda la nostra estada a Santa Maria del Vallès, serveixi també d’homenatge a la gent de l’Obra Tutelar Agrària, i a tots els homes i les dones de Lliça de Vall que van creure en nosaltres.

Sigui, dones, Els altres nens de la Guerra del 36 un homenatge i un reconeixement a la col·laboració entre molts anònims i no tant anònims, que van contribuir eficaçment a la nostra formació i integració en la societat catalana de la meitat del segle xx. Els altres nens de la Guerra del 36 és la visió d’un nen que, des de molt petit, va viure en diverses institucions que el van anar acollint fins arribar el 1939 i, un cop finalitzat el conflicte bèl·lic, a Santa Maria del Vallès, on va rebre la seva formació més bàsica.

Molt s’ha parlat deis nens de la Guerra que van marxar cap a Rússia, pero poca atenció s’ha prestat als nens que ens vam quedar en una Catalunya destruïda, pobra i oprimida per un feixisme que, només amb els anys, vam comprendre i contra el qual molts vam lluitar. Els nens que ens vam quedar i que mai vam abandonar el nostre país vam trobar­ nos sovint enmig del xiulet de les bales que els mal anomenats rojos i els més mal anomenats nacionals s’intercanviaven.

RICARD FONT I SUGRANYES

Ramon Albó, historia d’un home dedicat a la infància

 Ramon Albó i Martí va néixer el 3O d’ agost de 1872 a Barcelona. Fill de família nombrosa, el seu pare Ramon Albó Calvaría, advocat i natural de Castanyer (Girona), i la seva mare Dolors Martí i Nogués, de Barcelona. Fou batejat a Santa Maria del Pi, a Barcelona. Ramon Albó va estudiar al Col·legi Miró de Barcelona i un cop acabat el batxillerat inicia la preparació per entrar a la Facultat de Dret de Barcelona. El seu pare i el seu avi havien estat advocats. La seva preparació passa per l’estudi de Filosofia i Lletres, Literatura, Metafísica i Historia Crítica d’Espanya. L’any 1888 es va matricular a la Facultat de Dret i un cop acabada la carrera va dur a terme un curs de Doctorat, concretament, a la Facultat de Dret de Madrid. L’any 1896 va presentar la seva tesi doctoral: Los sistemas  penitenciarios.

El 23 de juny de 1908 es va casar amb Maria Ferrer Bertran, ambla qual no va tenir fills. Ramon Albó, com a polític, va desenvolupar el càrrec de diputat a Corts i es va presentar coma conseller en diverses ocasions pels ajuntaments de Barcelona i Castellterçol, pero l’any 1923 va deixar la política per dedicar-se a l’acció social. L’any 1925 va adquirir la finca de Santa Maria del Vallès, a Lliça de Vall. Crea l’Obra Tutelar Agrària (OTA) com a institució dedicada a l’atenció dels infants. Quatre anys després adquireix la finca de Gimenells, que s’incorpora al conjunt de finques propietat d’OTA. Fou president del Tribunal Tutelar de Menors abans i després de la Guerra Civil espanyola. Entre 1936 i 1939, Albó es va exiliar i va passar bona part del final de la guerra a Sant Sebastià treballant com a censor militar de l’exercit franquista.

L’any 1939 toma a Catalunya. Va reorganitzar el Tribunal Tutelar de Menors, la Junta de Protecció de la Infància, i va potenciar les finques de l’Obra Tutelar Agrària. L’any 1955 mor sobtadament. Al seu testament deixa tot el seu patrimoni a l’OTA. La curiositat del seu testament va ser que demanava ser enterrat a la capella de Santa Maria del Vallès, a les Torres, jun­tament ambla seva esposa, Maria Ferrer. Pero van haver de passar onze anys fins que això fos una realitat.

Si visiteu la capella de les Torres, trobareu una lapida en la qual podreu llegir una inscripció que diu: “Junta dilectos nostras in Christo domino resurrectionem expectatum” (Junt als nostres estimats nens en Crist Nostre Senyor esperem la resurrecció). Aquell 22 d’octubre de 1966 vaig voler assistir al seu enterrament al lloc que havia estat casa meva durant molts anys: les Torres.

A la  seva vellesa, Ramon Albó passava moltes hores passejant perles Torres. El primer diumenge d’octubre es duia, i es duu a terme, l’Aplec del Roser, coincidint amb el dia de la patrona de la comarca. Ell no hi faltava mai i aprofitava per dirigir unes paraules a tots els nens que ens hi trobàvem acollits. Recordo que ens deia que: “Tot això que veieu i les terres que tenim a Gimenells, el dia de demà he decidit que siguin per vosaltres si us decidiu a seguir cuidant i conreant la terra. “Aquella promesa mai es va complir i alguns, encara avui, ens preguntem si es farà realitat alguna vegada.

A la mort de Ramon Albó, Martiria Llosas es desplaça immediatament a Madrid i obté el nomena­ ment de jutge president del Tribunal Tutelar de Menors i vicepresident de la Junta de Protecció de Menors. Al Tribunal ja exercia com a secretari. D’acord amb la reorganització dels tribunals espanyols de I ‘any 1951, els tribunals tutelars de menors havien de comptar amb dos jutges. Així, el Tribunal Tutelar de Menors de Barcelona quedava dirigit per Martiria Llosas com a jutge president i, per en Ramon Faus, com a jutge suplent. Llosas exercia el càrrec de secretari del Tribunal abans de la mort de Ramon Albó.

Tot i que semblaria que la presidència del Tribunal hauria de correspondre a Ramon Faus pel càrrec previ que ocupava, el viatge a Madrid de Llosas acaba amb el nomenament d’aquest coma vice-president del Tri­bunal Tutelar de Menors, i alhora, coma president de la Junta de Protecció de Menors. En correspondència als càrrecs ocupats per Llosas, l’Obra Tutelar Agrària el nomena president, i no hem d’oblidar que l’OTA es tracta d’una entitat col·laboradora tant del Tribunal Tutelar de Menors, com de la Junta de Protecció de Menors. A l’OTA tothom creia que la presidència havia de recaure en la figura del secretari de la institució, Andreu Algueró, que, fins a la mort de Ramon Albó, havia estat el secretari de l’OTA. Algueró era una persona senzilla i íntegrament dedicada a la cura i la protecció dels infants i, per tant, mai va voler entrar en la competició per assolir la presidència de l’OTA com a element de poder al servei personal i no de la col·lectivitat, com així ho havia ideat Ramon Albó. A la mort de Llosas, el succeí Ramon Faus quan el Tribunal Tutelar de Menors es trobava ja en fase de extinció.

Entre els anys setanta i vuitanta, Santa Maria del Vallès va patir una època de deteriorament continuat, tant de les seves infraestructures com del concepte de l’entitat. L’empitjorament de les condicions de Santa Maria del Vallès arriba a un nivell tan avan9at que, quan els antics alumnes ens retrobarem a principis dels anys vuitanta a les Torres, vam patir una greu decepció en comprovar que si continuava aquell procés de deteriorament, podia acabar ambla institució.

Un cop Jordi Berini es fa càrrec de l’OTA, la institució sembla que es comença a revitalitzar, en especial, a les Torres. Berini, durant l’inici del seu mandat, va reformar l’església i el teatre, del qual al mes de juny de 1999 es van commemorar els cin­quanta anys de la seva inauguració. Alhora, es cons­trueix un modero poliesportiu i un gimnàs. Les instal·lacions de la casa pairal i de la torre es fan servir per atendre els nois de catorze a divuit anys que la Generalitat de Catalunya confia a l’OTA.

No seria just que deixéssim d’esmentar alguns dels presidents que també varen fer possible la restauració i rehabilitació d’unes instal·lacions modèliques, com en Miquel Rivillo, home que va sanejar l’economia de l’OTA; o l’Andreu Bonet, que va donar passa l’actual president Jordi Berini.

L’Obra Tutelar Agrària

 De l’Obra Tutelar Agrària s’han escrit moltes coses, la majoria d’elles contradictòries. El que es pot dir segur és que es tracta d’una fundació creada per Ramon Albó amb la finalitat de ser un element de sustentació d’una sèrie d’institucions destinades a la inserció d’aquells més desprotegits de la societat: els infants. Les Torres i Gimenells van esdevenir petits laboratoris on es pretenia articular una formació que volia ser el més integral possible. És evident que la situació econòmica, cultural, política i, en definitiva, social de l’època en la qual es trobaven aquestes institucions, marcaven el tipus de direcció que seguia la tasca educativa que es duia a terme. L’origen dels infants internats també assenyalava quina seria la docència a implementar i el mètode a utilitzar. No era el mateix un nen que vingués de Protecció de Menors que un altre procedent del Tribunal de Menors, tot i que el primer origen d’ambdós infants segurament va ser i és el mateix.

L’època, sens dubte, més conflictiva a tots nivells que va viure l’OTA va ser després de la Guerra Civil, just en el moment en que jo vaig arribar a la institució de Santa Maria del Vallès. La massificació era evident. Nens sense pare, mare o ambdós alhora. Infants abandonats, perduts i d’altres petits entremaliats en busca d’algun ral d’altri per poder comprar algun bocí de pa per portar-lo a la panxa.

L’OTA i les institucions que tenia al seu càrrec van esdevenir element fonamental, conjuntament al d’altres d’arreu del territori, perdonar una formació suficient, segurament  massa  suficient  perquè  molts  orles poguessin somiar en un futur. De ben segur, amb els anys l’objectiu original cal anar-lo modificant per poder adaptar-lo als temps actuals, pero el fons del projecte encara avui és vigent i ho serà mentre hi hagi un sol nen desemparat arreu del nostre país. A favor de l’OTA, de Ramon Albó i de la resta de la gent que encara avui dirigeix amb encert l’OTA, caldria recordar que el concepte de les Torres en el sentit d’esdevenir un centre de formació integral de nens i nenes, és vigent, tot i que fa més de 80 anys que va ser fundada. La política educativa inspirada per Albó va ser clau pel futur de molts nois d’aquella època.

Més endavant, intentaré referir-me a la política educativa que vàrem rebre. Abans, pero, vull fer-me ressò del que han escrit sobre l’OTA i Albó alguns historiadors i el mateix Albó. He de dir que com a alumne i resident a les Torres sempre va haver-hi una cosa que em va intrigar força: les visites que suposades personalitats feien a Santa Maria del Valies. Jo vaig ser en aquesta institució durant 12 anys, tot i que en alguns intervals vaig estar acollit a casa d’una cosina a Barcelona.

Recordo que, segons qui venia a Bellaplana, es canviava la placa que existia a !’entrada de la casa pairal i on es podia llegir una inscripció que recordava que Ramon Albó havia donat a l’OTA aquella petita finca vora les Torres per una altra, en la qual es llegia que la donació era d’un tal Federico Benessat. Em sembla que potser es volia amagar algun detall no gaire clar, a la vista del personatge que, segons qui, ens visitava.

Segons l’Andreu Folch i Soler, net de Lluís Folch i Torres, en el llibre que va escriure sobre Ramon Albó, editat per Oikos-Tonpublicat l’any 1995, i segons el mateix Ramon Albó en el llibre Cuatro Colonias Agrícolas para menores moralmente abandonados, editat per J. Horta, coincideixen en com explicar la fundació de l’OTA.

La Fundació neix com a complement de dues institucions que ja existien: la Junta de Protecció de Menors i el Tribunal Tutelar de Menors. Es crea a la imatge i semblan9a d’institucions que ja existien a d’altres països europeus, com eren la Colònia Metray o l’Escola des Roches, de Normandia. A tetes elles, els infants convivien en família. A les Torres entre 1939 i 1960 es va conviure en família. Segurament, una família molt gran, massa gran, pero hi havia qui feia de pare, i qui feia de mare. Fins i tot, podíem reconèixer les tiet.es, els oncles, els avis, els fills predilectes i les ovelles negres, perquè, de fet, tot el conjunt d’educadors eren com una família.

Tota institució té la seva historia fosca i l’OTA no podia ser una excepció. Segons Andreu Folch i Soler, la foscor comença quan la Junta de Protecció autoritza l’any 1928 uns pagaments per habilitar la finca i l‘església de les Torres amb un pressupost extraordinari. En contrapartida, l’OTA acolliria els tutelars que la Junta Tutelar de Menors convingués. Segons versions que no s’han acabat de concretar, Albó va aprofitar aquella partida pressupostaria per construir una casa pairal a Bellaplana, dins de la mateixa finca de Santa Maria del Vallès. Folch comenta que el finan9ament d’un ens privat per part de l’Estat, va ser una relliscada que van aprofitar els seus rivals. Albó va ser obligat a dimitir de secretari de la Junta Tutelar de Menors.

Després de l’arribada de la República i el retorn de les institucions democràtiques catalanes, una nova comissió permanent de la Junta de Protecció de Menors, presidida per Santiago Riba, comença a investigar Albó. Aquest últim envia una carta notarial on reconeix a favor de la Junta de Protecció de Menors les quantitats que va invertir a la finca de l’OTA i on exposa que la quantitat total invertida és de 208.102 pessetes. El tribunal va demandar judicialment a Ramón Albó. Pero el judici no es dura mai a terme. La Guerra Civil esclata i la vida al nostre país s’altera de tal manera que 200.000 pessetes passen a no tenir cap importància al costat del so de les bombes, els fusells i els assassinats entre germans d’ambdós bàndols. Durant la guerra, les Torres estanquen i els nens que hi havia internats són traslladats a Palau de Plegamans. La finca de Bellaplana és adquirida en la seva totalitat perla Junta de Protecció de Menors i, per tant, aquests anys l’OTA, desapareix de l’escena pública. Fins a l’any 1939 no caldrà parlar de l’OTA i de la seva activitat com a fundació.

Mentre la finca de les Torres va restar tancada sorgeix la idea de expropiar la finca, d’una extensió superior a les 130 hectàrees. Alguns vilatans de Lliçà de Vall van demanar que la finca s’expropiés i es distribuís entre els pagesos, amb el fonament que les terres no es destinaven a la finalitat amb la qual s’havien adquirit. De fet, durant els anys 40 i fins a la dècada dels 50, les terres de les Torres van ser compartides entre l’OTA i els pagesos de Lliçà de Vall.

En cap capítol del seu llibre Cuatro Colonias Agrícolas para menores moralmente abandonados, Ramon Albó parla de les imputacions formulades per malversació de fons públics, pero deixa entreveure que els edificis de Bellaplana i les terres del voltant, construïts amb fons suposadament públics, van ser finan9ats per Federico Benessat, aquell personatge de la placa, intercanviable segons qui anava a les Torres o Bellaplana després de la guerra. Albó explica que la Junta de Protecció de Menors i el Tribunal Tutelar de Menors, dirigits per ell abans de la República, efectivament van ser investigats. A les investigacions, sobretot basar-les en aspectes financers segons Albó, es va trobar un superàvit de 800.000 pessetes, en contra de les que reclama el president de la Permanent del Tribunal, Santiago de la Riba, a l’OTA.

No sabrem mai que va passar, pero en acabar la guerra Albó torna a presidir amb plens poders el Tribunal Tutelar de Menors i adquireix novament les Torres. A continuació, retornen a Lli9a de Vall els alumnes de la Junta de Protecció de Menors i del Tribunal Tutelar de Menors. Entre aquests nens m’hi trobava jo.

En aquell moment l’OTA tenia en propietat les finques de les Torres, comprada l’any 1928; Bellaplana, constituïda l’any 1929, i Santa Maria de Gimenells, a les terres de Lleida, concretament a Alpicat, que fou adquirida l’any 1929. La quarta colònia de l’OTA i que es troba a Palau de Plegamans, avui pertany a la Generalitat de Catalunya.

L’any 1945, l’OTA tenia acollits 450 nens, repartits entre Lliçà de Vall, Plegamans i Alpicat. Aquests nens eren atesos per   20 mestres i educadors, tots ells procedents de la Junta de Protecció de Menors i del Tribunal Tutelar de Menors. En aquest moments, la institució conserva les propietats i, per sort, té tan sols 25 nois, que es troben tutelats per 18 educadors. La proporció no deixa lloc a cap tipus de comentari. Un cop finalitzada la guerra i recuperat l’ordre per alguns i perduda la llibertat per a la majoria, Albó toma a ser jutge-president del Tribunal Tutelar de Menors i vicepresident de la Junta de Protecció de Menors. Qui podia ser el president? El governador civil de la província, és clar. Albó tomava a controlar l’OTA i, formalment, passava a ser administrada per la Junta de Protecció de Menors i el Tribunal Tutelar de Menors, tot i que les finques es mantenen en propietat de la Fundació Obra Tutelar Agrària.

L’any 1940 es toma a reviure el tradicional Aplec del Roser que se celebra, com és costum, el primer diumenge d’octubre, coincidint amb la celebració del dia de la Mare de Déu del Roser. El primer aplec després de la Guerra Civil va portar sota el braç la remodelació de l’església i l’entronització de la Verge del Roser, dissenyada per l’escultor Gomara i que presideix encara avui el retaule al·legòric als misteris del rosari. Aquest va ser obra del pintor Dario Vilas. L’any següent, l’aplec es va celebrar ambla inaugura­ció d’un camp de futbol que fins l’any 1947 no va gaudir d’unes mesures reglamentaries. Pero per jugar a futbol descalç; i amb aquelles pilotes que semblaven de ferro colat -si  no ho eren-, com més petit fos el camp, millor, per no prendre massa mal.

En aquests anys també es va construir un teatre, que alhora feia les funcions de sala d’actes. Encara recordo quan un paleta que estava tot just a punt de coronar l’edifici va relliscar de la bastida i va caure al terra. Jo aquell dia havia decidit aprofitar l’o­portunitat d’aprendre un nou ofici fer de paleta. Ja feia temps que havia descobert que fer de pagès no era precisament la meva vocació i aquesta era la professió que millor apreníem a les Torres i, per tant, tenia ganes d’explorar nous camps professionals. La caiguda del paleta que ben segur tant malament ajudava, em va fer adonar que altre cop l’havia errat: manobre no era la professió. Per sort, he d’explicar que no es va fer excessiu mal tenint en compte l’alçada des d’on va caure. El teatre no solament es va aprofitar per tot tipus de representacions culturals, sinó que també es feia servir com a escola de nit per tots aquells que durant el dia feien de pagès. Recordo que també es va construir una casa pel sacerdot.

A l’ espai compres entre la casa pairal, el teatre, el camp d’esports i l’església es va fer una urbanització a base de camins, jardins i arbres. Aquest complex avui encara es pot recórrer i les impressions que un pot percebre són les mateixes o molt semblants a les que es podien percebre aquells anys, deixant per descomptat que l’ambient no és el mateix amb més de 150 alumnes que avui amb 25, i que els jardins i els arbres lògicament no tenien les mesures i la frondositat de que avui gaudeixen i podem contemplar.

Altres millores que es van portar a terme van ser la construcció d’un forn capa d’elaborar el pa per a les 200 persones que convivíem entre les Torres i Bellaplana. També es va condicionar una amplia bassa per recollir l’aigua per regar les 130 hectàrees de terreny que es cultivava. Fruit de l’embassament de l’aigua algunes terres de seca es van reconvertir en regadius.

No m’agradaria oblidar les importants millores al mobiliari -tant interior com exterior- de les finques de Sant Maria del Vallès. Taules, cadires, bancs i altres mobles eren elaborats per alumnes, tutelats per un mestre fuster, en Melchor. Durant una temporada em feia una certa il·lusió això de ser fuster, pero tampoc era la meva vocació, així que vaig decidir seguir buscant-la dins i fora de Santa Maria del Vallès. Jo sabia que algun dia la trobaria.

Pel que fa a Bellaplana, l’altra finca de Santa Maria del Vallès, juntament amb les Torres, la veritat és que no hi recordo gaires actuacions. De fet ho recordo sempre igual: una casa paira! típica de la zona, amb edificis complementaris com la vaqueria, les quadres per als cavalls, els porcs, un safareig, tallers diversos, molts galliners per tot arreu -massa i tot- i, al voltant, arbres fruiters de totes les classes, que en aquella època eren autèntics tresors que amagaven pedres precioses en forma de pomes, peres, figues i altres fruits. Em venen a la ment nits de gloria i de molt fred.

Com un es pot imaginar, durant els anys de la postguerra no era molt habitual trobar cap tipus de fruit en el menú habitual de cada dia. Per fer-se una idea clara de la situació alimentaria en la qual ens trobàvem, cal tenir present que el pa -avui dia, de vegades menyspreat- era un bé escàs i preciós. Un dels càstigs habituals era aquell que et privava de menjar pa durant un període de temps a determinar en funció de la gravetat de la falta comesa. Un exemple pràctic: un noi parla durant l’hora del pati amb un altre company, discuteixen sobre la possibilitat que el Barça baixi a Segona Divisió (llavors era a punt de jugar la promoció). Un professor amb camisa blava i molta fletxa passa pel costat dels dos nens. En principi no es preveu que l’autoritat hagi de sancionar cap delicte, pero: Sorpresa! De sobte, el professor deixa anar un parell de mastegots als dos infants i a continuació, utilitzant la llengua dels cristians, els retreu la utilització d’un dialecte que cal extingir per ser una llengua de rojos. La sanció: un mes sense menjar pa i sense pati. Per sort, el dialecte no s’ha extingit i un dels nens, tot i que no molt bé, els hi escriu aquestes memòries en catala (els castigats van ser en Galan i en Font).

Pero tornem a la fruita i a les nits de gloria. Molt sovint, quan el sol deixava de ser testimoni de càrrec dels nostres actes infantils, abandonàvem les nostres habitacions i ens endinsàvem pel mig dels camps llaurats fins arribar a prop de les soques deis arbres fruiters. Un cop allà sota, era fàcil examinar la trajectòria correcta per arribar a les branques més farcides de fruites. Per a mi, les figues eren sempre una debilitat. Entre tots plegats intentàvem arrencar amb el menys temps possible com més fruits millor. El problema era que, alhora que els arrancàvem, ens els havíem de menjar: no podíem deixar evidencies del nostre crim. Tot plegat, feia que la possible im­punitat aconseguida a base d’un art del furt de fruita de Bellaplana, molt acurat, es deixés en evidencia en comprovar la descomposició gàstrica que patíem en dates posteriors a la consecució del delicte.

La casa gran de Bellaplana servia d’allotjament per a uns nois. A la  planta baixa hi havia un menjador que havia estat amb anterioritat un ampli laboratori amb una gran taula d’obra al mig i, al voltant, uns mostradors. Tot plegat, es va convertir en un menjador acollidor. Al mateix edifici existia una gran cuina, que a partir de l’any 1939 no es va fer servir per res, ja que el menjar es feia tot a les Torres. Pera molts, la joia de Bellaplana era una sala amb llar de foc que a l’hivern, a ple rendiment, s’agra1a. Al primer pis hi havia diferents dormitoris comu­nitaris que tenien tots ells el seu lavabo. A les golfes es van habilitar nous dormitoris destinats als nens que es feien pipí al llit. No era un càstig ni una discriminació, simplement era una manera de poder-los despertar a mitjanit per fer-los anar al lavabo per part dels educadors i no despertar a la resta.

Amb el pas dels anys, a Bellaplana poca obra nova s’hi va fer. Destaca una escola construïda a mitjans dels anys setanta, que poca utilitat va tenir, ates que els nens acollits a les Torres, a principis dels vuitanta van passar a anar a escola a Lliçà de Vall amb la resta de nens de la vila. Estic convençut de la importància i de la idoneïtat de la mesura que, sense cap mena de dubte, afavoreix l’assoliment de l’objectiu de la integració dels nens acollits per l’OTA a les Torres. Avui per avui, els galliners, la vaqueria i la casa construïda per Ramon Albó, es troben abandonats i sense ús. Com em sembla que ja he comentat, les Torres en el seu conjunt -la  casa pairal, la casa petita, la gran torre, el poliesportiu nou, el teatre i l’església­ es troba en un bon estat de conservació, utilitat i, alhora, en alguns casos, en un excel·lent estat de res­tauració. Aquestes instal·lacions permeten acollir una trentena de nois en condicions.

Les 130 hectàrees de les Torres resten conreades a l’actualitat per un grup d’antics alumnes que van trobar la seva vocació en la principal professió que podíem aprendre estant internats a Santa Maria del  Vallès: la pagesia. Al capdavant, en Pedrito, un noi que amb vuit anys va arribar a Bellaplana, ara en fa 42. Primer aprenent, després encarregat i, ara, un dels grans experts a les difícils arts de l’agricultura moderna.

Un projecte de Ramon Albó mai realitzat

 Era intenció de Ramon Albó que els nois en regim de tutela sota la fundació de l’Obra Tutelar Agrària, un cop arribessin a l’edat adequada després de fer el servei militar, es poguessin dedicar al conreu de la terra. Per aconseguir-ho el senyor Albó tenia previst que l’OTA els proporcionés casa i terra per conrear. Aquesta intenció es troba contemplada als estatuts fundacionals de l’OTA de f any 1928 i ho reafirma al llibre Las Cuatro Colonias Agrícolas, de l’any 1942. La intenció era convertir en propietaris els exalumnes de l’OTA. La reforma dels estatuts de 1986 va eliminar aquesta previsió que feien els de l’any 1928. Als primers estatuts de 1928, el seu preàmbul deia que “Les Escoles, com el seu mateix nom indica, poden servir per a la formació del nen i del jove, als qui es comença per emparar, albergar i protegir. Després vindrà l’ensenyament agrícola teòric i, més tard, pràctica; i quan estiguin ben formats intel·lectual i moralment, i tinguin edat suficient, podran ser traslladats, amb la varietat de modalitats que queden apuntades, a l’altra finca, a Gimenells, al latifundi de ràdio que demana braços i que vol transformar-se en riquesa per a la pàtria i en benestar per als nostres volguts tutelats, als qui es va començar per albergar com a desvalguts i s’acabarà per estampar els seus noms, com a caps de família propietaris, en el Registre de la Propietat”.

Ramon Albó acabava el seu preàmbul dient: “És l’ideal o la il·lusió una mica més del que es fa ja per la infància desvalguda d’avui, que formarà part del poble del demà”.

Albó pretenia que Gimenells es convertís en un poble d’agricultors propietaris de les terres que ell havia adquirit per l’OTA. Recordo que en alguna visita que ens feia mentre estàvem a les Torres, ens advertia que si volíem ser agricultors l’OTA ens ho facilitaria. La voluntat d’Albó no s’ha dut mai a terme. A la mort d’Albó els seus successors al front de l’OTA tenien una concepció diferent del que havia de ser Gimenells. Per a aquests, l’explotació de la colònia lleidatana havia de ser fonamental per al finan9ament de la tasca educativa i d’acolliment que porta a terme la institució. Per tant, les explotacions agràries de Gimenells i Santa Maria del Vallès són elements fonamentals per al finançament de les institucions educatives que van acollir i acullen avui dia els infants que la Generalitat decideix i que abans “la entidad Gubernativa decidía”

Durant un temps i sota la direcció de Ramon Albó, la idea de donar casa i terra a exalumnes es va posar a prova. Una dotzena van participar en un petit programa de desenvolupament. Segons m’explica la vídua d’un dels antics alumnes als quals se’ls va fer lliurament de casa i camp per conrear, “ens van enviar a Gimenells, convertint la nostra marxa fins arribar a la zona concreta on teníem la casa i el terreny, en una pomposa festa de propaganda franquista. En arribar ens van lliurar un sobre ambles claus de la casa”. Es tractava d’un casa construïda per El Instituto Nacional de Colonización franquista. La casa restava integrada per un menjador, diverses habitacions i una quadra amb espai per guardar un carro i un nombre petit d’animals.

Mentre l’home de la casa havia de treballar a sou al campa compte de l’OTA, la muller tenia cura dels animals i feia la feina de la casa, com era costum a l’època. “Tot tenia un caràcter provisional, ja que mai vàrem rebre cap document acreditatiu del lliurament de les terres i de la casa, tal i com es va voler fer creure   en l’acte realitzat (del qual es fa referencia en anteriors paràgrafs), amb la presencia de personalitats fran­quistes”, m’explicava la dona d’un company nostre.

La premsa franquista ho va publicar als diaris de l’època.

La condició per tenir accés a la casa consistia en responsabilitzar-se de tenir cura de la terra, de la casa i del bestiar que estava integrat per sis peces, de les quals cinc se sacrificaven a benefici de l’OTA i una era perquè en gaudís el matrimoni al qual se cedia la casa.

La precarietat i la duresa de les condicions, con­ juntament amb la tendència generalitzada al nostre país de progressiu despoblament del camp van fer que aquells dotze exalumnes de l’OTA anessin abandonant progressivament les cases i les terres de Gimenells. Altres exalumnes que van a anar a fer de mossos a Gimenells, reberen també casa per viure. El problema va venir més tard quan, en el moment de la jubilació, van haver d’abandonar la casa que tenien cedida mentre van treballar. Es va aconseguir arribar a un acord més favorable pels ex-alumnes que establia que no havien de deixar la casa fins que no morissin ambdós membres del matrimoni.

En Josep, un dels antics alumnes de l’Obra Tutelar Agrària que va passar per Santa Maria del Vallès i ja s’ha jubilat com a treballador de Gimenells, em comentava que mai va veure fer realitat el que Ramon Albó afirmava: fer dels antics alumnes de l’OTA propietaris de terres per conrear-les. Des del seu ingrés a les Torres coma tutelat i després a Gimenells com a assalariat, en Josep afirma haver treballat de sol a sol tots els dies de la, seva vida i em recorda que el sou que tenia quan va comen9ar a treballar era de cinc pessetes, a més del bestiar i l’alimentació. Assegura que la majoria de cases que existien per albergar nois de l’OTA en regim familiar com a les Torres resten en ruïnes i són pràcticament inhabitables.

Fa uns anys a Gimenells treballaven la terra uns 40 mossos. Un cop tancada la granja que atenia uns 170 nois del Tribunal Tutelar de Menors i de la Junta de Protecció de la Infància resten un sis o set mossos. A Gimenells ja no s’escolten les rialles deis nens. A l’estiu hi van nens de colònies i, per tant, per uns mesos l’ambient que es respira és semblant al que es vivia a mitjan la dècada deis quaranta.

A les Torres, pel que fa a la infraestructura agrària, en aquests moments, gracies a l’esforç que esta duent a terme la direcció de l’OTA, les reformes que s’estan fent, volen reconvertir-la en una institució moderna i modèlica. Evidentment, i per sort pel conjunt de la societat, la capacitat d’atenció als infants és molt menor ara que un cop finalitzada la guerra. Pero és fàcil advertir que en aquests moments hi ha molts menys nens que necessitin de l’acolliment d’una institució com l’OTA.

 QUÉ VOLIA RAMON ALBÓ PER A GIMENELLS

Vull reproduir textualment el projecte que va presentar Ramon Albó en un llibre commemoratiu del 25è Aniversari de la creació del Tribunal Tutelar de menors l’any 1946. A les seves pagines, el jutge president exposa els plànols de les futures propietats pel ex tutelats a Gimenells.  El text, editat per la Formiga d’Or Barcelona, diu així:

(1)  “L’Institut Nacional de Colonització ha adquirit una important parcel·la en el sud-oest de la finca de Gimenells conforme indica, i això ha de ser un bé per a la gran obra social que allí es fa i que cada dia es va incrementant. Obra Tutelar Agrària, que és la Propietària de la finca i que la va adquirir a favor dels menors moral ment abandonats, els quals són objecte de les lleis de Protecció de Menors i dels Tribunals Tutelars des que es va publicar el Decret de 25 de novembre de 1940, declarant d’interès nacional la colonització de la part de la província de Lleida, corresponent a la zona regable del Canal d’Aragó i Catalunya, estimo que era el seu deure posar-se a la parla amb l’Institut Nacional de Colonització i oferir-li la seva modestíssima cooperació, sobretot quan es va assabentar que volia establir en tal zona un centre d’ensenyament agrícola, d’evident interès per a la comarca i, especialment, per als nostres menors tutelats.

Avui és un fet la construcció d’un poblat de 85 cases i la d’aquest centre. Mes, per a poder preparar i començar tan importants  construccions, va ser molt útil per a l’Institut poder comptar, com a punt de suport, amb el que ja tenia fet Obra Tutelar Agrària a Gimenells. Els seus magatzems, les seves cases i fins al seu personal van ser oferts a l’Institut i està molt contenta no solsd’haver-lo fet, sinó que també que fos acceptat.

I obra bé que Déu és Déu, perquè cal donar gràcies a Déu, i a aquest institut que compta amb dues novíssimes carreteres  asfaltades que travessen en creu tota l’antiga finca, que a l’hivern estava intransitable. La reforma i millora no ha pogut ser més eficaç i important. Una d’aquestes carreteres és l’eix o via principal del poblat de Santa María de Gimenells que estem construint, de manera que tenen, o tindran, façana en la nova església romànica ja construïda, el cinema, les escoles, la Casa de Família de la Junta de Protecció Provincial de Menors de Lleida, els magatzems, els tallers i la major part de les cases que per als tutelats i per als obrers estan projectades estan obeint a les ànsies de justícia social de facilitar habitatge higiènic i alegre a les classes humils. També estaran situats en felicitat gran via els altres edificis de caràcter social que es pensen construir de seguida, com la Casa Social i l’Economat, formant part del poblat d’habitatges protegits i que han de servir, amb els blocs construïts i en construcció per a proveir les necessitats espirituals i culturals de les famílies allotjades en els habitatges pageses projectades i en les altres ja existents.

Malgrat la segregació que s’ha fet de la parcel·la que avui posseeix l’Institut Nacional de Colonització, queda la finca en què està  establerta la Colònia Agrícola amb una superfície bastant superior a quatre mil hectàrees, és a dir més de 40 quilòmetres quadrats.  Això permet a OTA enrobustir la seva esperança de poder crear una sèrie considerable de patrimonis familiars a favor dels tutelats seus. Mes, com per a anar a això es necessiten cases, el prestigiós arquitecte de l’Institut Nacional de l’Habitatge, Antonio Pineda,ha fet els projectes que corresponen perfectament a tres concepcions distintes, molt encertades. Una, la més modesta, però que compta també amb hort, serà per als operaris, perquè molts obrers i de diferents oficis necessiten i tenen ja la Colònia. Una altra, més important, per als quals tinguin una parcel·la considerable per a conrear, contigua o el menys, prop de la pròpia casa. I l’altra,  millor encara, per a construir i situar fora del poblat, però dins de la respectiva parcel·la. Aquestes parcel·les seran rectangulars, en la mesura del possible quadrades, i prop dels quatre vèrtexs conjunts de cada quatre hi haurà la corresponent casa, no lluny però tampoc massa a prop una de l’altra. Així els seus habitants estaran sols i acompanyats alhora podent ajudar-se recíprocament”.

La intenció era bona, pero la realitat ha estat totalment distinta. Cap dels ex tutelats de l’OTA fins ara s’ha beneficiat de les promeses fetes i escrites pel seu fundador.

(1)  Text traduït del castellà.