Desenvolupament de l’Obra Tutelar a Santa Maria de Gimenells

Per a que els menors de la Junta de Protecció de Menors i del Tribunal Tutelar Menors que volguessin ser pagesos, poguessin, amb el temps, arribar a ser propietaris, i també per a anar formant un patrimoni social en favor dels ideals de redempció social i econòmica, es va pensar en la conveniència de comprar una de les més importants finques de la província de Lleida que, per la seva gran extensió, preu barat de la terra i de l’aigua i la seva possible transformació, perfecta per al cultiu, era ideal per a la realització d’aquests propòsits.

Aquesta, era, una de les il·lusions que van tenir els fundadors d’ O.T.A. des que van descobrir en les dilatades planícies de Lleida, tocants amb Aragó, dita extensió de terra: poder arribar a convertir en propietaris a menors moralment abandonats objecte de les lleis de Protecció a la Infància i dels Tribunals Tutelars; això, i facilitar l’accés a la terra als més desposseïts de mitjans propis de vida per a poder-la obtenir.

Un dels Patrons fundadors d’Obra Tutelar Agrària, es va fixar en aquesta finca, perquè havia estat testimoni, des de la Granja de Sant Vicent Ferrer, contigua a Linyola i Mollerussa, de la transformació operada en el Pla d’Urgell, gràcies al Canal del mateix nom.

La finca Gimenells, era ideal per a formar parcel·les familiars.

En efecte, O.T.A. va veure que es podien constituir molts patrimonis familiars, que representessin la col·locació de nois tutelats per la Junta o Juntes de Protecció de Menors i Tribunals Tutelars, i quedes encara per a l’Obra, com a patrimoni social per a anar realitzant les seves finalitats socials, una finca molt important de regadiu.

Sota aquest aspecte, és oportú fixar-se en la funció eminentment social que es volia realitzar a la finca.

Així, doncs, per escriptura pública autoritzada pel notari que va ser de Barcelona, D. Melchor Canal, el 28 de desembre de 1929, Obra Tutelar Agrària va adquirir la finca “Gimenells”, que era en aquell temps la de major extensió de Catalunya, ubicada al terme de Vilanova d’Alpicat, a uns vint kilòmetres de Lleida i regada pel Canal d’Aragó i Catalunya.

Tot i que la finca es va comprar el 28 de desembre de 1929, el centre d’acolliment de menors no es va posar en marxa fins passada la Guerra Civil.

Amb una extensió de més de 5.000 hectàrees, aquestes terres tenien grans desnivells i eren salnitroses. Es van haver d’assecar les zones més pantanoses i es van construir molts quilòmetres de desguassos. Les plantacions de blat i d’arròs eren les més grans i importants de la finca.

La plana era gaire bé tota de regadiu, singularment apta per a la utilització de tota classe de maquinària, que augmenta i abarateix la producció.

La finca feia poc temps havia estat arrendada a una Societat Anònima, composta de molt pocs socis o accionistes, tots ells caçadors.

El termini de la durada de l’arrendament era de 25 anys. Tot això que semblava que havia de ser una dificultat per a la compra de la finca, potser la va facilitar després que es van haver adquirit totes les accions, perquè un arrendament tan llarg gairebé representa una alienació.

Gràcies a tal adquisició va poder comprar-se “Gimenells”.

Així, doncs, l’antic vedat de caça s’està transformant en Vedat Social d’innegable importància.

Per això, no és d’estranyar haguessin facilitat tan fecunda transformació les persones que havien tingut algun dret o interès en la finca, perquè han volgut cooperar al fet que pogués ser una bella realitat la magna obra altruista i d’evident transcendència social que s’esdevenia, fent especial esment del noble procedir de la distingida família venedora, accedint a la venda, per haver-se adonat de l’alta finalitat benèfic-social que motivava la compra.

Ben invertides van ser, per tant, les pessetes lliurades en la compra d’aquelles accions, que representaven també el valor de les construccions i millores fetes pels caçadors. Aquesta suma, unida als interessos que per la mateixa es degueren satisfer, representa una quantitat força superior a mig milió de pessetes.

Després es van anar executant les importants obres i millores necessàries per al bon funcionament de la finca.

Al mateix temps, es denunciava al Ministeri de la Governació que O.T.A. era una ficció completa i que tot això no podia ser. No es comprenia, pot ser, que pogués ser, però era.

Els antics arrendataris ficaren com a condició, per a la venda de les seves accions, que se’ls reconegués el dret de caça per igual temps del seu contracte d’arrendament, i clar aquesta fou una condició a la que es va accedir.

S’ha de fer constar que hi havia abundància extraordinària de llebres, perdius, conills, piocs salvatges i ànecs, que han anat disminuint en benefici dels cultius.

En aquell temps hi havia treballant en la finca més de tres-centes persones, a més a més dels menors de diverses Juntes de Protecció de Menors i del Tribunal Tutelar de Menors, i es van organitzar nous grups familiars per a més menors tutelats.

La finca Gimenells, fins a la seva adquisició per O. T. A., era considerada com a vedat de caça, segons ha quedat indicat. Fins i tot es va publicar un fullet, que hem llegit, amb el títol “Gimenells”, exclusivament dedicat a això.

Ara bé, la construcció del Canal d’Aragó i Catalunya va fer canviar tot el sistema de cultiu de la regió, ja que va permetre explotar terrenys que per falta d’aigua eren improductius.

Però els últims arrendataris poc van poder fer, per falta de temps. Van construir, no obstant això, cases per a mitgers i alguns camins i canals. La veritable explotació no va començar fins que va ser adquirida per O. T. A. l’any 1928.

Les millores i construccions efectuades des d’aquesta data van ser nombroses. Entre elles, cal citar gran nombre de cases per als colons, amb la seva quadra, graner i magatzem per a màquines i útils, així com dipòsits d’aigua per a les persones i per als animals de labor.

Encara que era obligació del colon l’aportació per part seva dels adobs químics precisos i en la mateixa proporció en què es dividien els fruits, O. T. A. els hi facilitava, i el valor dels mateixos no els reintegrava el colon fins a la propera collita, així com quan precisava alguna quantitat per a fer front a les despeses de cultiu o recol·lecció. D’aquesta forma es van arribat a conrear 1.500 hectàrees del pla de Gimenells i una part dels coneguts fondos, amb cultius on dominaven els cereals, l’alfals i el blat de moro, introduint-ne d’altres, perquè amb bona terra, aigua i sol es podia conrear de tot.

Deia un colon que amb dues arroves de patates n’havia collit vint-i-quatre, i la Casa (O.T.A), amb un quilo de mill, n’obtenia 70. El blat era de bona qualitat, el que augmentava el seu preu, i l’ordi era molt sol·licitat per a la cervesa, per la seva excel·lent qualitat.

En poder-se regar en la seva gairebé totalitat permetia que hi hagués molta horta i aquesta sempre te una importància extraordinària.

Però, tot això va exigir la construcció de canals per al reg, la longitud del qual era superior a trenta kilòmetres, sense comptar els canals secundaris i braçals de distribució a les parcel·les.

Tan mateix, es van haver de construir cinc preses o comportes en el Canal d’Aragó i Catalunya, per passar l’aigua als canals de la finca. Per a la millor distribució d’aquesta aigua existien en cada parcel·la boques de reg, amb les seves pales de ferro. Va caldre procedir a la construcció i arranjament de camins, un dels problemes de la finca, donada la seva gran extensió, així com ponts sobre els canals i braçals de reg.

1. T. A. no va oblidar l’ensenyament dels fills dels treballadors de la finca. A aquest efecte va construir Escoles.

També es va construir una Capella amb casa per al sacerdot, i es va subvencionar l’assistència mèdica, així com un Economat per a tots els habitants de Gimenells, on podien adquirir, a iguals preus que a Lleida, els aliments i altres articles indispensables o convenients per a la vida i per a la casa. La Finca disposava d’un servei d’autobusos dues vegades per setmana.

A poc a poc es va anar edificant un magatzem per a alfals, suficient per a cinquanta vagons d’aquest farratge i un graner per a 8.000 quintars mètrics de gra, amb una bàscula de capacitat de fins a 8.000 quilos. També es van edificar modernes i espaioses quadres per a animals de labor; vaqueria i recria de bestiar.

No es va descuidar la portada de fluid elèctric. Això va fer que es disposes d’electricitat-llum, electricitat-força i calefacció, i electricitat-ràdio, en bé dels seus nombrosos habitants, que comptaven amb aquest important factor, com era una major participació en el benestar.

Això va exigir la construcció, a compte d’Obra Tutelar Agrària, d’uns 17 quilòmetres de línia d’alta tensió amb els seus corresponents cables, pals, aïlladors, etc., i dues casetes de transformació, amb els seus aparells annexos i xarxes de distribució, i instal·lacions a les cases i dependències.

També es va instal·lar telefonia, no sols per a tenir comunicació amb la xarxa general, sinó també amb les diferents dependències de la finca, ateses les seves grans distàncies.

Es va construir una cases per a la direcció de l’Obra, ja que l’antiga, per la seva situació, quedava desplaçada del centre de producció, i una altra, per a la seva administració i dipòsit de queviures.

Va començar la construcció d’una església, i la d’un saló per a conferències, cafè, teatre i cinema.

En posar-se en reg la finca va anar precisant de la construcció, a més a més de les sèquies de desguassos que tenen kilòmetres d’extensió, a fi que les aigües sobrants del reg i les filtracions no perjudiquessin els terrenys de cultiu, sèquies que portessin aigua per als regs i conduïssin el sobrant als desguassos, permeten plantar milers d’arbres, especialment pollancres, que d’aquesta manera, sense despesa ni cap treball, estaven constantment regats.

Els antics refugis dels fondos usats abans pels colons, van ser reparats i alguns ampliats, i també les paridores per als ramats, i les pletes i refugis, diversos dels quals van ésser construïts de nou i amb l’emplaçament més adequat, per a aprofitar més fàcilment el fem, que constituïa singularment una veritable riquesa, perquè es tractava de l’adob, ric en qualitats, que produïen els grans ramats allí existents.

Amb la falta d’adobs químics que estava sofrint l’Agricultura, que feia minvar notablement la producció, era molt convenient intensificar la ramaderia. Per això es va fet el sacrifici adquirir una gran part dels ramats que aprofiten les herbes de la finca, tot i que durant una temporada de l’any estaven fora d’ella.

A més a més dels dipòsits d’aigua que tenia cadascuna de les cases construïdes per O. T. A., n’existien d’altres per a subministrar-la a les quadres, magatzems i altres edificis, amb motors per a l’elevació d’aquesta.

Disposava la finca de diverses màquines trilladores amb els seus corresponents, motors elèctrics i casetes de transformació portàtils, tenint així l’avantatge de poder trillar en diferents eres de la finca, amb el corresponent estalvi de transport del gra. Hi havia també varietat de màquines de menor importància, però necessàries per als cultius, i, sobretot, hi havia els tractors que va facilitat l’Excel·lentíssim Sr. ministre de l’Exèrcit.

Fins l’any 1935 les condicions de cultiu establertes de comú acord amb els mitgers eren les mateixes que regien des del 1925, però, en aquest any, el malestar i les exigències de la gent del camp van anar en augment, degut a les propagandes que es van fer per a suscitar i plantejar una qüestió agrària que allí no existia. Secundats i dirigides per polítics agitadors van crear un conflicte a la comarca, obtenint del llavors governador de Lleida un laude que hagués estat la ruïna d’aquesta finca. Després de molts esforços, va poder arribar-se a un acord, si bé amb pèrdua d’una gran part d’ingressos de la finca.

De moment, va semblar renéixer la calma, però, amb l’anàrquica disposició titulada “Llei de contractes de cultiu”, dictada per la Generalitat de Catalunya, van tornar amb escreix a les seves antigues exigències. Aquest període, que no va acabar fins al final de la guerra civil, va ser molt funest per a la finca, així com per a les altres de la comarca. El que va salvar la finca va ser haver acordat O. T. A. a conrear terres per administració directa, perquè volia organitzar definitivament la Colònia Agrícola per a joves.

La finca va sofrir els naturals efectes de la dominació marxista, sobretot els cultius, però, quedà la terra, que no van poder emportar-se. Això si, van agafar les màquines. Quant als edificis, no han sofert perjudicis importants.

El valor de les millores d’edificis, canals, camins, plantacions, i altres treballs que es van efectuar, línies elèctriques i telefòniques, dipòsits per a l’aigua, etc., va ser superior a 1.250.000 pessetes. Tanmateix, per a l’adquisició del bestiar es van avançar per part del Sr. Ramon Albó, 244.250 pessetes.

Tot això va ser, en realitat, l’obra colonitzadora que es va operar en la finca i que va ser exposada davant de la Junta Provincial de Protecció a la Infància, avui de Menors, per un dels seus membres, quan la presidia l’il·lustre general Milans del Bosch, com consta i s’explica en el fullet imprès que es va repartit als components d’aquesta.

Perquè, tal com deia un il·lustre enginyer el nom del qual sentim no recordar, que va fer en aquesta ciutat una conferència sobre colonització, en 1930: “Per colonització interior no ha d’entendre’s estrictament el repartiment de terres conreades o incultes en petits lots; sinó també la intensificació de cultius, sense desarticular grans propietats o, millor, articulant-les al mode industrial; el mateix dona difondre socialment el domini de la terra, que difondre intervencions de diverses activitats humanes, la conseqüència de les quals és la difusió social dels profits. No pot prescindir-se avui d’intervencions capitalistes en gran, que permetin abastar productes per a la lluita universal dels mercats, i tant colon és qui participa de la propietat de la terra, com qui participa directament dels seus productes” va dir el diputat per Lleida Sr. Florensa, en les Corts, l’any 1935.

El Sr. Ramon Albó va remarcar que: “En la Colònia Agrícola de Santa Maria de Gimenells pot haver-hi amb el temps un número il·limitat de tutelats i ex tutelats. Avui ja treballen en la Colònia centenars de persones. És un petit poble, i poble de bo de bo serà, Déu mitjançant, dins alguns anys”. (Somni que sembla no haver-ser produït)

En aquell moment, el criteri de la Junta que dirigia la Colònia Agrícola de Santa Maria de Gimenells no era el d’anar augmentant indefinidament el nombre de menors instal·lats. En el pla hi havia quatre llars, en quatre cases de camp distintes; i cap a Saidí, s’ubicava la casa del Bon Pastor, dividida en quatre llars més, així les vuit llars, a vint menors per llar, representaven 160 menors. La Junta i el Tribunal no desitjaven instal·lacions nombroses, encara que estiguessin dividides en llars. Preferien crear més Colònies.

Els alumnes començaven per ingressar a la Colònia i assistien a l’escola d’iniciació agrícola, seguien les seves pràctiques i estudis de formació, començant a intervenir en les labors del camp, realitzant aquestes, conreaven un hort propi, els productes del qual eren venuts a favor seu, augmentant les seves forces amb l’edat i amb elles la seva activitat agrícola, conduïen un tractor, operaven amb la màquina trilladora, dirigien les altres màquines, s’ocupaven del bestiar, munyien les vaques, guiaven les cavalleries, tenien un hort més gran, pretendrien casar-se i podrien quedar-se en la finca, formant en ella una nova família, concedint-se’ls una parcel·la i casa en ella, i creant-se amb tal motiu una sèrie de patrimonis familiars que ningú els podria arrabassar ni embargar.

En conseqüència, es procurava als alumnes una formació cultural que satisfés les seves ànsies de saber, i “la participació el més gran possible dels beneficis de la civilització, que només per una cultura espiritual creixent pot aconseguir-se“. El professor, el llibre, la ràdio, el cinema, el laboratori, l’excursió, l’esport, la comunicació amb els seus, la diversió honesta, els premis, els concursos, eren elements que s’utilitzaven per a fer-los la vida agradable i plaent en les Colònies Agrícoles.

És d’observar que les pràctiques agrícoles dels escolars, sempre sota la direcció del mestre, com a complement pràctic de la lliçó en la classe, les efectuaven en un camp, al costat de l’escola, compost de petites parcel·les. Cada alumne en disposava d’un, que conreava al benefici propi, amb el que s’obtenien profitosos resultats, com eren: l’estímul dels alumnes en els treballs pràctics i l’interès en les lliçons teòriques; un entreteniment durant les hores d’esbarjo; familiaritzar l’alumne les feines del camp i sentir-se retingut per l’afecte cap a les plantes que havia vist néixer. L’alumne es feia responsable dels fruits del seu hort fins que arribaven a la maduresa, comprant-los la casa i pagant-li l’import de la collita, la quantitat del qual s’ingressava en la guardiola que cada menor posseïa per tal que aquests fons es destinessin al menor: part per als petits capritxos, part per a les seves necessitats, i sempre quedava un romanent, que es dipositava en un compte d’estalvi.

Els alumnes més grans disposaven, igualment, d’ una petita parcel·la de terra, en la qual conreaven les plantes a la seva iniciativa, explotant aquesta parcel·la pel seu compte, obtenint productes que servien per al consum de la casa, l’import de la venda dels quals, s’ingressava en la seva guardiola, que utilitzaven de forma semblant als escolars, si bé diferien d’aquells en què tenien gustos i necessitats distints. Els petits invertien els seus diners en despeses de correspondència, capses de colors, fotografies, excursions, etc., mentre que als més grans els agrada adquirir peces de vestir, que ells mateixos compraven al seu gust, degudament orientats; agradant-los, tan mateix, posseir diners per a excursions, i deixar un fons per a l’estalvi. Els post-escolars, a més de la parcel·la de terra que conreaven per pròpia voluntat, posseïen altres estímuls en metàl·lic, segons els seus estudis, conducta i rendiment.