Donem la Cara i cinc col.loquis

COL·LOQUI AMB EL MON

 OBRA TUTELAR AGRÀRIA

Em vaig reunir amb el senyor Josep Pané en el seu despatx d’agricultura de l’edifici de la Diputació, a la rambla de Ferran de Lleida.

Em va explicar de que es tractava: em proposava que fos l’administrador i director tècnic d’una finca de mil cinc-centes hectàrees anomenada Obra Tutelar Agrària, d’ economia independent però vinculada espiritualment amb el Tribunal Titular de Menors de Barcelona. El propietari es deia Ramon Albó i Martí, i acabava de morir després d’una llarga malaltia. Havia deixat uns marmessors testamentaris amb els que jo m’havia d’entendre, però havíem de deixar passar una temporada per donar temps a l’administrador actual, Francisco Nolla Castillo, que havia presentat la dimissió, a fi que pogués deixar el càrrec i lliurés els últims comptes de l’any, car aviat seríem a Nadal i el meu interlocutor creia que el canvi de poders no es podria realitzar abans del mes de març.

LA COLONIA AGRÍCOLA

Carretera d’Osca, Raïmat, els polvorins militars de la quarta Regió en l’única bifurcació que hi ha, la de la dreta que va a Sucs i la de l’esquerra que va a Gimenells. En entrar a la colònia agrícola, veiem dos o tres edificis nous sense ocupar que porten cadascun d’ells el nom de Casa de Família. Parem davant l’oficina i ens saluda el comptable, que es deia Avel·lí Tena Palomo i amb qui els propers mesos naixeria una gran amistat. Va fer buscar el senyor Ramon Sert Arissa, encarregat de conreus. Els vam dir quin era el nostre objectiu i que estàvem autoritzats a visitar la finca per la junta de govern que governava el Patronat des de Barcelona. El senyor Sert es brindà a acompanyar-nos i era, per descomptat, l’home indicat i posseïdor de grans coneixements agrícoles.

Vam visitar camps i més camps, el panís ja estava recol·lectat i l’apilaven en grans volums rodejats d’una tela metàl·lica de galliner. D’aquesta manera se’ls assecava durant força dies i després el desgranaven amb unes maquinetes senzilles.

També vam visitar la vaqueria, que contenia quinze o vint vaques molt maques, un gran toro reproductor i molt a prop, una de les quatre pletes en que, amb quatre pastors al front de cada una d’elles, hi tancaven a la nit el bestiar de llana.

Vam resseguir alguna sèquia de rec i vam comprovar com feien arribar l’aigua a les parts més altes dels camps i després la deixaven lliscar per les faldes d’aquests petits turonets. Rec imprecís i poc exacte, que ells anomenaven “reg a manta”.

Mentre contemplàvem coses, miràvem camps i part de l’ escassa maquinaria que tenia la finca, se’ns va anar fent fosc i deixarem de visitar l’ escola de nens menors de catorze anys i les seves cases d’acollida i de conèixer detalls de com funcionaven. Amb tot, havíem estat dues o tres hores donant voltes a la part agrícola i ens acomiadarem del senyor Ramon Sert i del senyor Avel·lí Tena, pregant-los que saludessin l’administrador actual quan en tinguessin l’ocasió.

De tomada cap a Lleida, el senyor Pané em diu:

-Suposo que s’ha adonat que és una finca mal explotada, i que només amb la millora dels adobs tindrà uns augments de producció magnífics. Amb tot, per a que estigui més orientat, el meu ajudant de l’Escola Agrícola de la Diputació, el senyor Solans, vindrà de visita cada dos o tres dies i vostè pot sincerar-se amb ell i consultar-li el que vulgui i, si és necessari, també vindré jo.

Em va prometre que parlaria amb els de la junta de govern i que ell creia que en un màxim de vuit o deu dies ja es podia haver fet el canvi de poders.

Em recomana en gran manera que cultivés l’amistat amb el notari Ramon Faus, també del patronat, i membre de la ciutadania selecta de Barcelona.

EL SR. PANÉ, EL MEU SEGON PARE

L’entrevista personal amb el senyor Pané a la Diputació fou molt eufòrica per part d’ ell; confiava en mi i donava per descomptat que me’n sortiria. Un sou no gaire gros, tant per cent amb els beneficis i supressió de la despesa ordinària de tot l’import que pogués costar el manteniment de la funció benefica, etc.

També em comunica que mentre s’organitzava un habitacle per viure-hi jo, faria vida a casa del sacerdot de la colònia, mossèn Joaquim Juncas, de caràcter molt difícil però amic per subordinació a la meva persona i pel tracte molt respectuós que m’obligo a tenir sempre amb ell.

LA JUNTA

Fixem una data, el 6 de maç de 1956, l’any de la forta glaçada que va deixar els camps de Lleida sense el més petit bri de blat ni de mala herba. Sortim de bona hora al matí, amb el Chrysler de la junta de govern que conduïa el xofer de confiança, senyor Narcís, a qui tots anomenàvem Sisó.

Dins el cotxe hi anem el president del Patronat, senyor Martiria Lloses i Serrat-Calvó, el senyor Ramon Faus i Esteve, el senyor Andreu Algueró de Ugarriza i un servidor

A mig matí, ja som a la finca després d’haver vist tots els camps de cereals totalment desolats per la gelada del dia anterior. Si la finca, que ja tenia camp d’aviació, però que no disposava de cap avió, n’hagués tingut un a punt, l’hauria agafat per fugir cap algun indret on no em trobessin mai més. A mi i al meu equipatge ens condueixen a casa de mossèn Juncas, a costat de l’ església; allí conec la senyora Lola, la majordona de la casa, molt bona cuinera i excel·lent persona, que m’ensenya la meva habitació. Després ens tanquem al despatx interior, on havia acudit el dimitit administrador, senyor Francisco Nolla Castillo, a qui en presencia meva van fer firmar el paper de dimissió i van pagar el retards de percentatges de beneficis.

Ultimat aquest detall, el senyor Nolla s’acomiada de tothom dient:

-De vostè, senyor Casañas, no m’acomiado, perquè suposo que aquests senyors li hauran deixat diners i dema anirem a saludar uns quants subministradors a qui dec unes petites factures; el presentaré i així jo no deixaré cap deute pendent.

D’ aquesta manera va quedar trencada una etapa que havia durat onze anys i començava la meva, que en duraria vint-i-set.

Així com amb el senyor Pané vàrem resseguir la finca que era la part més important del meu contracte, els senyors de junta, sota l’excusa que cap d ‘ells no entenia res en agricultura, van preferir veure com es cuidaven els nens acollits del Tribunal Tutelar de Menors de Barcelona i de Lleida, per informar-se d’aquest treball social tan important de la colònia.

Tot i que al costat de les oficines hi havia uns edificis nous i no acabats per allotjar-hi aquest nois, vam anar a veure on realment vivien ara, especialment el grup del Bon Pastor a la vall de Camarasa, el grup de l’ Ángel de la Guarda al costat del camp 47 en el camí del Mas Blanc i el grup on residien els xicots que ja havien fet el servei militar o bé que eren grans i estaven a punt de fer-lo, situat a la cruïlla entre el canal d’Aragó i Catalunya, sèquia de Vallmanya, i la carretera que procedent de Raimat i rodalies enllaçava el poble de Gimenells amb el de Pla de la Font, Sucs i finia a Almacelles.

Quina no va ser la meva decepció: els edificis eren

tots de planta baixa, les seves parets eren murs de tapia comprimida que agafaven humitat de la capa freàtica i remuntava la base d’aquests murs, aprimant-los per erosió d’aquesta aigua; un mobiliari pèssim, bombetes de pocs watts i dormitoris col·lectius nets per voluntat de la senyora de cada casa, però que no reunien cap condició per fer-los brillar sense esforç.

El matrimoni que tenia cura de cada casa de família els feia el menjar, repartit des d’un economat central, i aprofitaven les despulles del menjar barrejades amb pinso molturat de la mateixa finca per alimentar unes quantes parelles de reproductors porcins o bé de porcs normals d’engreix que sacrificaven per l’autoconsum. Cada matrimoni tenia una part de beneficis d’aquesta criança, creada i estimulada pel senyor Nolla, un procediment per allargar-los un xic el sou. La llet de la vaqueria es destinava principalment als garrinets que la casa criava directament, per anar-los repartint successivament en aquestes petites corralines de cada família, i no es donava ni un centímetre cúbic de llet als nens. Precisament va ser mossèn Juncas qui em va exposar aquest primer defecte d’ organització, i va demanar-me que ho resolgués. Ho vaig fer en vint-i-quatre hores, ordenant que la llet que sobrés se servís cada dia a l’ esmorzar dels nens i la resta al camió de recollida. Inquiet, a l’hora de dinar amb els membres del Patronat, pregunto per que no s’havien acabat aquests grups nous que rodejaven la plaça del costat de l’església, però ningú n’estava informat i una vegada més es va dir que jo mirés de resoldre-ho. Però ningú va pressupostar els diners que implicaria invertir, principalment, en els dos mil metres quadrats de superfície que s’havien d ‘acabar.

Vam firmar el meu contracte, em van fer poders per

obrir un compte al Banc de Bilbao i m’hi van deixar unes quatre-centes mil pessetes que botaven damunt la taula esperant la visita del senyor Nolla de l’endemà. He de dir que el panís ja s’havia collit i la collita estava intacta. També vaig ressaltar en aquesta primera visita la manca d’un parc de maquinaria agrícola adequada, ates que només disposàvem d’un tractor Vierzon, un Massey Fergusson i un altre tractor més petit, tots sense equipament hidràulic. El més acceptable que hi havia era un camió internacional, motor de benzina de set o vuit tones i un jeep Willis que s’havia adquirit a través del bisbat de Navarra, que es dedicava a importar-los.

També teníem una furgoneta Ford, la rúbia, que el senyor Nolla, que tenia un taller de fer carrosseries, havia equipat amb fusta forta.

BUIDAR “LA CAIXA”

Quan, a l’endemà, em ve a buscar el senyor Nolla a l’hora convinguda i fem la ronda de creditors que ell em va anar indicant, vam trobar bones paraules a tot arreu, algun somriure irònic i, d’aquelles pessetes que a la nit dringaven amb impaciència damunt la taula, no en va tomar cap a la colònia. De manera que amb moltes boques per alimentar, molts sous per pagar i molta despesa per atendre, el nou administrador començava de zero.

Em vaig atrevir a preguntar al senyor Nolla per que molts subministradors havien somrigut d’una manera especial, i l’explicació que em va donar ja me la temia:

• L’han vist massa jove.

Com que per a mi no era cap inconvenient, li suggereixo que els pròxims dies m’agradaria disposar del seu consell i de la seva experiència, però ell em diu que preferia que no ens veiessin junts perquè la gent podria interpretar que jo estava triat per ell per ocupar el càrrec. Aquell migdia la Junta de govern ja va marxar de la colònia, i es van acomiadar de mi tot desitjant-me molta sort, que els vaig acceptar perquè era evident que la necessitaria. En entrar a l’oficina, el senyor Tena fou compassiu en dir-me que deixava per dema les moltes coses que m’havia de dir, ja que comprenia que per força havia d’estar cansat.

El matí següent, quan vaig entrar al despatx el senyor Tena em feu passar al despatx interior, que a partir d’ara seria el meu i em digué que el més important que tenia per plantejar-me era com resoldria la situació econòmica, ates que havia comprovat que estàvem a zero de liquiditat. M’ho deia absolutament preocupat pel problema que se’ns venia a sobre.

Vaig pensar que havia de saludar, com a primer dia de treball, el cap de conreus, que tenia una petita oficina en el primer pis del magatzem on guardàvem el gra molt. No hi era, però damunt de la taula hi havia un telèfon i l’agafo per trucar al senyor López de Vilanova i la Geltrú, de l’ empresa que compartien en propietat el senyor Coromines i el senyor Roca. Amb el López hi havia una bona amistat i li explico obertament la meva situació de liquiditat, i que li volia demanar un favor, que era si en vint-i-quatre o quaranta-vuit hores pot retirar-me els meus estocs de panís i pagar-me’ls amb la millor celeritat possible. Va començar a posar-me pegues pel transport, pel preu, pel pagament, etc.

El senyor Solans, ajudant tècnic del senyor Pané, em va fer la gestió de comprovar que el preu ofert era bo, encara vaig poder estirar deu o quinze cèntims per quilo.

L’adjunt al Sr. Solans em proposa donar una volta en jeep per la finca, mentre m’exposava nous problemes, cap de petit. No tenia nitrat de calç; de cobertura per tirar al blat, i en el mercat hi havia tanta escassesa que no creia que el poguéssim aconseguir amb la rapidesa que l’havíem d’aplicar. Vol insistir a explicar-me més problemes, i li prego que em deixi pair el més gros, que era l’adob, que els altres ja els anirem solucionant a mesura que es presentessin.

Aviat fou l’hora d’anar a dinar i, un cop a casa, també el mossèn em diu que tenia moltes coses per explicar-me.

A l’hora del cafè, apareix altra vegada el senyor Tena per dir-me que a l’oficina m’espera el senyor Domènech de la casa Gallard. És un home d’expressió simpàtica que m’ allarga la ma amb un ampli somriure.

ANTICS CONSELLS

Encara em recordava del consell que em van donar a 1’Escola de Capatassos de Caldes de Montbui.

Pregunto com es fan les operacions de crèdit per a comprar-li l’adob, i els detalls que no recordava me’ls fa explicar per un cap de negociat també altament servicial. Recullo els impresos, i en tomar a la colònia demano al senyor Tena que me’ls ompli a maquina i que els presentí a dos subministradors amb suficient garantia econòmica per tal que avalin aquest crèdit oficial.

Per tant, cap obstacle enlloc i al capvespre vaig informar al senyor Domènech que ja tenia el tràmit enllestit, que me’l podia venir a recollir, i que quin dia havíem d’estar atents a l’arribada de la mercaderia.

ELS GUARDES JURATS

Mai no s’havien fet a la colònia dues operacions tan accelerades i en moments tan oportuns. Això em dona satisfacció i vaig preguntar al senyor Ramon Sert qui controlava els volums d’adobs a l’arribada i a l’expedició i si ho feien els colons. Em contesta que ho feien els guarda jurats i que en teníem dos, el Sr. Roca i el Sr. Polit.

En passar per davant del taller, li demano al senyor Simon d’acompanyar-me al poble. Un cop dins el vehicle, em pregunta:

– On  anem?

– A  veure el caporal de la Guardia Civil, per si sap on són els nostres guàrdies jurats.

D’aquesta sort, arribem al quarter, baixo i demano pel caporal, i 1’oficial de guàrdia em diu:

– ¡No está! Me parece que está con los guardias de usted, que tienen costumbre de hacer una pequeña fiesta no recuerdo por qué conmemoración, pero por la noche estará aquí.

– Bien, muchas gracias, volveré por la noche o mañana por la mañana.

Al cap de pocs minuts entra el guarda Roca, qui em diu:

– M’ha dit el senyor Ramon que vostè vol parlar amb els guardes?

– Miri, senyor Roca, he fet una compra important de sulfat amònic i vull que vostè i el Sr. Polit vetllin l’arribada dels vagons, que segurament seran tres, i quan hagin arribat, un de vostes es quedi a vigilar-los i l’altre que vingui cap aquí a notificar-me la novetat, perquè mirarem de descarregar-lo ràpid i els anirem repartint en els llocs que jo cregui que els han d’usar immediatament. Ho ha entès?

– Ara, faci’m el favor: on eren, aquesta tarda?

I em va confessar la practica esportiva que duien a terme un cop l’any, caçant a la Clamor Amarga, fora de finca, peixos amb dinamita. I com que comprenia que m’havia d’haver demanat permís prèviament, que ho sentia molt i que em deixava al despatx la seva arma reglamentaria per tal que jo disposés. Li agraeixo el gest i li indico que s’endugui el fusell, que si jo en volia tomar a parlar ja ho faria.

M’ESTRENO POLINT UNA NÒMINA

Potser no va passar ni una hora que aparegués el guarda Sr. Polit. Sense donar-me ocasió de fer ús de la paraula, es treu el fusell que duia en bandolera, se’l passa pel cap i me’l deixa damunt de la taula.

Tot plegat era un problema petit, però, tan tens que estava jo, no deixava de ser un problema emprenyador. Tomo a agafar el jeep, tomo a agafar el Simon de xofer, i torno cap al quarter a demanar pel caporal, que ja havia tornat. Em dono a conèixer i li dic el que m’havia passat amb el guàrdia Sr. Polit, que sense obrir jo la boca m’havia fet aquella escena tan grotesca. El caporal em diu:

• Señor Casañas, allí arriba tiene usted a mucha gente, y tendrá que usar mucha mano izquierda para conocerlos a todos y actuar como un buen jefe.

Li dono les gracies.

Amb totes les creus del dia arrossegades per les meves espatlles, em vaig a refugiar a casa mossèn Juncas perquè, igual que ahir, tinc gana, son, i el desig que ningú m’amoïni.

Van succeir uns dies d’habituació al treball.

Demano al senyor Tena plànols de la finca a escales 1/5.000 i no n’hi havia, tan sols tenien plànols parcials difícils d’interpretar per separat. Decideixo dirigir-me al cap local de l’Institut Nacional de colonització, senyor Zubeldia. Li explico les meves trifulgues plani gràfiques i m’explica que me’ls solucionarà amb molt de gust des de la seva oficina central de Lleida.

A partir d’aquest plànol original, facilitat en paper

vegetal, vaig obtenir més copies.

ACABAR EDIFICIS PER A LA FUNCIÓ BENEFICA

Visito alguna casa de família i assumeixo la necessitat de solucionar el problema dels habitatges per als nois tutelats. Crido al despatx el senyor Cortés, un magnífic paleta, i també als senyors Velasco “fuster” i al senyor Malaret “ferrer”, i a tots els demano si es veuen amb cor d’acabar aquells magnífics edificis que estaven esperant algú que en tingués cura.

Al dia següent, ens tomem a reunir i començo pel fuster. L’informo com penso que han de ser les taules del menjador: potes de ferro negre mat, tacs de goma als extrems, un sobre de fòrmica de color vistós i que cadascuna tingui capacitat per a quatre comensals. Al ferrer li dic que ha de calcular el tub “carnero”, també negre, i que agafi d’assaig el xassís d’una cadira.

• I per seure, que hi posarem?

Jo proposo: tauler de fullola de cinc o sis mil·límetres, al que donarem forma mitjançant motlles de ferro i conjunt de cargols adequats.

I ara, si voleu marxar ho podeu fer, però que es quedi el senyor Cortés, que li explicaré on ha de posar les dutxes, els lavabos i els wàters.

Les làmpades del menjador, les vam construir amb un marc de fusta gruixuda pintat de vermell i un mirall per la part de sota, i el lampista, senyor Josep Sert, hi va posar la instal·lació elèctrica, a base d’un fluorescent al bell mig de cada mirall.

Jo volia mantenir el sistema de cuinar el menjar tal com s’havia fet fins aleshores. Però el Patronat a Barcelona va decidir el contrari, i m’obligà a emparaular una cuina Mas Bag, gran com una maquina de tren, que cremava carbó de pedra i també llenya. Això obliga a ubicar-la en un lloc ad hoc i les cases de família anaven cada hora de menjar a cercar les safates cuinades que s’enduien cadascú al menjador de la seva pròpia casa. L’inspector Sr. Domènech va renunciar a la seva comissió de compra per tal que sortís més econòmica, i així vam iniciar tres cops al dia la processó de les cassoles, una processó que no va agradar ni als caps de família, ni als nois, ni a mi. La gran sort va ser que contractés la senyora Carme com a cuinera, qui durant molts anys ho va fer molt bé.

CONTACTES AMB ELS TREBALLADORS

A continuació, aquell matí em va semblar prudent que em veiessin els empleats, perquè per força els hi havia d’haver arribat el meu intent de dimissió esbombat pel propi mossèn Juncas, que era l’únic a qui havia confessat la intenció. Era l’hora que el senyor Ramon Sert distribuïa la feina a peu de carretera, i tot desitjant-los un bon dia els manifesto la meva voluntat de conèixer millor la finca, saber que feia cadascú. Tenia plena confiança que el senyor Sert i ells mateixos, col·lectivament, serien uns bons mestres per anar-me posant al corrent. El senyor Sert declarà en presencia de tots que les coses continuessin amb els costums establerts, i que si jo tenia alguna cosa a dir, ja li ho faria saber per tal que ho resolgués de la forma més escaient.

A la tarda, va venir de visita el senyor Pané, acompanyat pel senyor Solans; vam donar una volta a tota la finca, però els sembrats no havien tingut temps de reaccionar de cap manera, i el senyor Pané insistí en que anés passant el roll. Només en teníem un de gros, arrossegat pel Massey Ferguson, i el senyor Pané ho soluciona tot dient-me:

• Llogui tractors amb rolls.

Aquesta ordre inicià un nou mètode de treball, el de llogar tractors, que en una finca gran és més fàcil de dir que de fer.

Quan el personal va marxar cap al seu lloc, confesso al senyor Ramon que no m’agradava que aquesta feina de distribució es fes pràcticament al mig del carrer, perquè això l’obligava a fer un gran esforç de memòria i si a més a partir d’ara llogàvem tractors, allò semblaria una fira de treball.

Li suggereixo d’ anar al primer pis del magatzem que teníem a prop, al qual s’accedia per unes escales sense barana, perilloses de nit i encara més si no et fixaves bé on posaves els peus. Un passadís dividia l’entrada superior i a esquerra i dreta hi havia, i encara hi ha, dues habitacions plenes de cordills, cobes, trastos, sacs vells, capses de cartró, pots d’herbicida. Li suggereixo amablement que tot allò s’ha de netejar, i cremar tot allò inútil o inservible. Que a l’habitació de la dreta hi posaria un despatx per a ell i les seves coses, i a la de l’esquerra, la sala de mapes del que era un embrió de tots els que m’havia facilitat l’Institut Nacional de Colonització. Requereixo la presencia del fuster, senyor Velasco, del cap del taller, senyor Simon, i del fill del senyor Ramon, Josep Sert, que s’ ocupava del manteniment elèctric i d’executar les instal·lacions noves.

QUADRE DE COMANDAMENT

Al fuster li vaig demanar que fes un marc gruixut, amb una llum d’obertura de 2 x1. Al del taller que posés de fons en aquest marc una xapa de ferro galvanitzat de dos o tres mil·límetres, de la mateixa mida que el marc. I a l’electricista, dos llums superiors en el lloc que vaig assignar al quadre.

Com que no disposàvem de vehicle, el senyor Ramon i un servidor vam anar a passejar pels horts dels treballadors i per l’horta general de l’obra, destinada a subministrar els menjadors dels nens i personal tutelat.

• Aquesta tarda, senyor Ramon, m’ agradaria recórrer amb vostè totes les parcelles de la finca i estudiar quin número hi hem de posar perquè d’ara endavant ens hi entenguem tots dos.

Amb el jeep, un bloc, llapis i la paciència del senyor Ramon, tornem a recórrer la finca i numerem a voluntat cadascun dels camps.

Quan vaig tenir la primera llista de camps numerats, decideixo de tancar-me al meu despatx per fer-me la divisió del quadre de 2×1 i m’adono que em falta paper mil·limetrat de la mateixa mida.

Per començar a complir l’ordre i consell del senyor Pané, demano al senyor Sert que anés allà on li semblés oportú per llogar dos o tres tractors amb roll i que ell convingués els preus per hora de lloguer. Al cap de poca estona toma i em comunica que l’endemà tindríem els tres tractors sol·licitats.

Pensava que ja feia molts dies que mossèn Juncas retenia les seves ganes d’explicar-me coses.

M’explica tots els problemes que tenia amb la canalla, i el difícil que era fiscalitzar els seus moviments i combatre la seva agressivitat, pròpia de la recent encetada pubertat; el mal que es feien els uns als altres en no poder-los vigilar les nits i castigar-los quan deixaven el seu llit i se n’anaven al d’un altre. Em diu que fins i tot li havien arrencat els ceballots de l’hort i els havien tomat a plantar cap per avall per dissimular l’àpat d’alls tendres que s’havien fet.

Jo me l’escoltava posant cara de sant Anícet, i el deixava dir. Quan em va tocar el tom de parlar, el felicito per les seves bones intencions i el consolo dient-li que el senyor Lloses m’havia donat l’ordre taxativa de ser molt sever amb qüestions morals, i que no em tremolés el pols quan s’havia d’infligir càstigs.

 ANYS I MÉS ANYS…

I així vam anar passant els primers dies del meu període de vint-i-set anys a la direcció de la Colònia.

Tot i que em despertava molt d’hora, generalment a les sis del matí, el senyor Sert ja era al peu de l’escala.

El semblant del senyor Sert no era tan seriós com la cara que va posar el dia anterior, i jo m’adonava que m’estava mesurant, i que començava a estar convençut que la canya havia de ser llarga.

Tot el matí vaig estar pels tallers: fusteria, mecànic pels motors dels tractors, ferrer per tenir cura de les eines de treballar la terra; al Sr. Josep Sert, que no tenia un lloc específic, li vaig dir: Això ho hem d’arreglar, has de tenir un lloc per emmagatzemar tot el teu material. Ves rumiant on ho podem fer.

ELS REGADORS

Una de més grossa fou el dia que vaig anar a visitar els encarregats de regar en el torn de nit i vaig comprovar que no eren al seu lloc. L’aigua era girada i anava regant el camps però el regador no es veia per enlloc. Diverses vegades, després d’haver-ne comprovat l’absència, els cridava al despatx, m’explicaven una sèrie de justificacions que jo no entenia i si la discussió pujava de to, per mantenir la meva autoritat, tot i tenir present les seves circumstancies familiars, en vaig haver d’acomiadar algun.

CONSTRUCCIÓ DE PANTANS

El fet de considerar que seria una obra de certa envergadura, encara que la féssim amb tractors nostres, vaig decidir anar-ho a consultar al senyor president a Barcelona.

MENTIDA PIADOSA

Adquireixo dos o tres tragelles i demano al meu amic i bon tècnic de l’institut senyor Lluís Illa Claperols que em vingui a marcar el primer pantà. Em diu que prepari estaques ben escairades de 5×5 i 1,20 m de llarg. Personalment, crec que és una malversació de bona fusta i decideixo pel meu compte d’escollir branques de xop el més rectes possibles i el fuster s’encarrega de fer-hi punxa.

Tots dos marquem un pantà de 4 hectàrees de lamina d’aigua situat a l’entrada principal de l’aigua de reg, i a l’altura de la presa VA24 del canal de Vallmanya.

PROBLEMES …

M’informo que el director del canal de Vallmanya era l’enginyer Don Fernando Hué, resident a les oficines de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre a Saragossa. Demano per telèfon ser rebut per ell i em donen dia i hora.

A l’hora prefixada em presento al seu despatx, demano per ell i em rep de seguida. Li pregunto si és possible posar un canonada de 50 cm de diàmetre que agafés l’ aigua del proper salt d’ aigües amunt des de la nostra finca per poder elevar la cota de l’ entrada nostra 624. Em contesta que hauria de ser a condició que la canonada transcorregués més enllà de la zona de policia del canal, i que també ho havia de comunicar als propietaris afectats. En aquest cas, Daniel Pagès Raventós, propietari que confrontava amb el límit nord de la nostra finca, em va dir que per part seva ho podia fer, però que la canonada la fes passar no per la seva finca sinó per la zona de policia del canal.

Com a pobre pecador que ara es confessa, he de dir que personalment vaig trobar més just fer passar 25 cm de canonada per la zona de policia del canal, i els altres 25 cm de l’amplada total fer-los passar per la finca de Daniel Pagès. Va ser una solució salomònica, malgrat que no esta reflectida en cap testament.

INAUGURACIÓ DEL PRIMER PANTÀ

A la festa major següent de la colònia, com a número fort per omplir un matí, ens vam desplaçar per inaugurar el pantà; fou una gran sort que no pugés el senyor president. Va ser el vicepresident senyor Algueró qui el va inaugurar, que no sabia de que anava el problema.

Amb el temps, la lamina d’ aigua fins a dalt del sobreeixidor feia un goig imponent, sobretot des de l’entrada on s’havia fet l’acte inaugural. Una estaca de xop del peu interior de la presa, quan li va arribar l’aigua va anar reverdint, i passats uns mesos va treure brancatge i fulles… tal com l’amic Illa havia previst.

PETITS GOIGS

El primer any va ser bastant modest de realitzacions. L’acabament dels grups o cases de família absorbia tallers i paletes i ultimarem els detalls de la millor manera possible.

La cuina central la vam habilitar com a dependència del cafè-bar al costat del cine; va quedar força espaiosa i molt digna. Cassoles grosses, paelles grosses, olles enormes van anar donant sentit a tota l’ obra, i a petició de la cuinera també li vam construir una petita cambra frigorífica per guardar la cam i els productes més delicats. La cuinera, senyora Carme, era de Camporrells, i el seu marit va engrossir la llista de pastors.

FOC A L’ALFALS

En una de les meves visites al senyor Pané, em vaig queixar de la manca de recursos i de l’ escassa que era la maquinaria. S’interessa per saber el número de tractors que teníem i li va fer gracia que solament pogués comptar amb els que ja he dit, més un Vierzon que utilitzàvem com a tractor pesat per als arrossars, però que molt aviat es va desintegrar. Als dos que ja he citat cal afegir-hi un tractor petit militar que fèiem servir en guerra civil per arrossegar peces de combat, i que nosaltres utilitzàvem per accionar la maquina de tallar l’ alfals, per a la vaqueria principalment i per fer, quan estava sec, paques petites que guardàvem al magatzem de l’alfals. No podíem acabar de regular la humitat en el moment de recollir-lo, i una nit vam tenir la sorpresa de veure que la massa d’ alfals havia fermentat i al cap d’unes hores es va posar a fumejar i a encendre’s. Jo era a casa, però per la finestra de la cuina vaig veure que passava alguna cosa i em vaig precipitar decidit a ser un de més a apagar el foc, amb molt més fum que no pas flama. Amb el personal, encara ens coneixíem poc, i bo i admirant l’ esforç que hi posava, van aparèixer tot seguit dos o tres líders de colla que sense cap embut em van pregar que em retirés perquè els cohibia i feien més feina si jo no hi era. Com que la bona voluntat ja estava demostrada, em vaig retirar i sort vam tenir del senyor Vila, amb qui l’empresa tenia concertada l’ assegurança i que quan va acudir ens va tractar amb molta cortesia. Per sort, mai més vam tenir cap incident d’aquesta mena.

Aquell any, l’obra més important que vam fer va ser acabar les cases de família i dotar cadascuna dels acabaments particulars i la cuina central com a base d’ operació per fer els menjars per a totes les cases. Les més velles, escampades per la finca, les vàrem enderrocar, perquè tenien tanta humitat que no hi podíem guardar ni l’ adob si era higroscòpic. La memòria m’és infidel i no recordo en quin ordre vam anar començant i acabant altres coses. La majoria a base d’enginy per sortir del pas, com ara la recol·lectora Case de que disposàvem, que malgrat ser de les primeres d’arribar al nostre país, estava molt vella i recollia els cereals amb un ensacador que anava distribuint els sacs als camps a mesura que els recollia, sense tolva i sense poder treballar al detall. Aquestes labors les feia magníficament bé el senyor Enric Perna, el nostre xofer del camió, si bé la recol·lectora la conduïa un especialista. Vam millorar la manera de treballar eliminant l’ensacador i convertint la plataforma ensacadora en una gran caixa on hi emmagatzemàvem el gra entre descarrega i descarrega del camió, el qual vam proveir d’uns cilindres basculants que aplegaven la caixa de transport quan era dins el magatzem de gra.

Mentrestant, les gestions del senyor Pané a Barcelona van resultar efectives i el Tribunal el va autoritzar comprar cinc tractors de quasi cent cavalls cada un. El Patronat avançaria els diners des de la Caixa de Barcelona i jo els aniria pagant a mesura que obtingués resultats. Per a cadascun d’ells vam comprar un tri solc giratori i en els nostres tallers els vam proveir d’un subsolador dissenyat per mi. Gracies a un bon consell que em va donar l’ amic Pomés de la casa Pirelli, el control de profunditat el realitzarem amb rodes petites que duien uns pneumàtics molt durs, i que van resultar extraordinàriament eficaços per a les nostres terres.

D’aquest contacte amb el senyor Pomés fill va néixer la coneixença amb un delineant industrial molt hàbil, el qual encara faig servir quan he de dibuixar algun estri, perquè a mi ja em tremola massa el pols i m’és impossible de fer-ho. Amb tot, anava recuperant la confiança per a fer coses noves, i una veu interior m’impulsava a tenir la convicció que me n’aniria sortint.

El senyor Tena feia dies que preparava papers al nostre despatx i en veure’m aquell dia, va dir-me:

–  Que tardarà molt a anar a Barcelona?

–  No. Els jefes em van fixar els dimarts.

–  Oh... dimarts, és dema.

–  Molt bé. Doncs prepàrim el que vulgui que li porti al senyor Rivillo i ho faré molt de gust.

Al dia següent, a mig matí arribo al Tribunal Tutelar de Menors, parlo amb el senyor Lloses, li explico detalls de la feina feta, i li dono les gracies per haver autoritzat el senyor Pané a escollir els tractors adients a la nostra necessitat immediata. Per la meva part, hi afegeixo un tractor petit Massey Ferguson que ens havia arribat de cup, per tal com mai no havíem utilitzat les vies de distribució de tractors importats pel ministeri d’Agricultura. En comptes d’un me’n vaig quedar un parell, i l’adquisició del segon l’anà dissimulant el temps…

TREBALL I MÉS TREBALL

Començàvem, doncs, a fer les coses seriosament, i la primera autorització la vam convertir en l’ adquisició de tres Fords Majors, als que més tard vaig afegir-hi un quart tractor del mateix tipus, però que van sortir al mercat amb la marca Ebro, si bé de lluny no es podien distingir els primers dels segons. Més tard, ens vingueren dos Massey Ferguson de 25 cavalls, massa petits però molt maniobrables, que empràvem magníficament per arrossegar carretes mitjanes.

La zona del vall de Camarasa és la que teníem més endarrerida de laboreig de terra o bé d’anivellament, per entendre’ns, car aquests fons eren d’argila sense pedra i admetien grans moviments de terra. Mentre que dalt al pla, la pedra, la duresa del subsol immediat, que nosaltres anomenaven cervell de gat, eren de molt difícil transportar per millorar l’ estructura dels camps.

En tomar de Barcelona, va donar-me l’ordre que comprés transportadores per als tractors acabats d’ adquirir i que anivellés els plans i petits turons de la vall de Camarasa. M’autoritzaven a llogar tractors per a aquesta tasca, calia que presentés les factures cada mes i ho destinarien a uns fons especials que havien pogut fer amb la venda de terra a l’Institut de Colonització. No m’ho vaig pensar dues vegades i vaig posar a punt una triangulació consistent en el següent: Jo llogava els tractors que nosaltres ja teníem al Patronat Rector nostre a Barcelona. El comptable em pagava en efectiu els diners facturats. Jo recollia els diners i els comptabilitzava íntegres com un ingrés de treballs a tercers rebuts de Barcelona, i amb aquest capital vàrem comprar tragelles per a tots els tractors nous, cultivadors a mida construïts per nosaltres i bisolcs per als tractors petits i tri solcs per als tractors grans, a part de construir també, per a tots ells, subsoladors.

De totes maneres, vam convenir que adquirir tractors, escollir les marques segons existències al mercat, construir estris de treball, comprar els que no ens poguéssim fabricar, etc., tot això requeria temps i van tomar a insistir amb la seva idea de llogar tractors mentrestant. Això m’obliga a explicar-li com pensava memoritzar el treball per a cada tractor. El recurs era dividir un quadre de paper mil·limetrat en una figura que integrés en ordenades el nom de cada tractor, i en abscisses la feina a realitzar a cada camp. En la vertical de les ordenades posava el nom del tractor, i també els cognoms o descripcions succintes dels tractors que acudissin a la nostra demanda de lloguer. A l’horitzontal d’ordenades, posàvem a cada columna els successius treballs projectats en cada camp per ordre d’execució. Els imants que vaig adquirir els vaig pintar d’una cara vermells (feina a fer), i de l’altra verds (feina feta). Amb l’encarregat voltàvem la finca i rumiàvem a cada camp quines labors hi faríem i les situàvem per ordre correlatiu. En un primer moment, tot eren senyalitzacions vermelles, després s’anaven canviant per senyalitzacions verdes i vet aquí que el quadre estava preparat per absorbir tants tractors com convingués.

Al senyor Tena li convenia, doncs, que en aquells moments jo portés un plec de comprovants de l’últim mes transcorregut a Barcelona, i ho vaig fer amb molt de gust, si bé m’alarmà que en aquell moment precís l’Stromberg corregués més que mai…

COL·LOQUI AMB LA IL·LUSIÓ

SANTA MARIA DE GIMENELLS

En arribar a Raimat, bon sol i temperatura més càlida. Pols de carretera alçada, i frenada reiterada davant les oficines. Atenc el senyor Tena i em canvio de roba per anar a veure els altres companys de treball.

Un bon operari i bon manya que es deia Llorenç Malaret em surt al pas per dir-me que les condicions en que treballava al taller no eren bones i em demana que el traslladi a un altre local.

Era una habitació de mals endreços, amb una gran porta i un gran finestral i veig que té possibilitats de transformació. Li remarco que no ho podíem fer tot al­hora, però que la idea m’agradava. Convençut a mitges, em planteja que si continuava augmentant el nombre de tractors necessitava un martinet mitja per afuar els punxons  de les arades. Això ja era més factible d’aconseguir i li prometo que me n’ocuparé seriosament.

Passo per la vaqueria, però en aquella hora el cuidant dormia pel fet d’haver matinat massa. Al taller de motors, el senyor Simon em somriu i em pregunta com m’havia anat el cotxe. Em demana si per anar a comprar recanvis ho podia fer com ho havia fet sempre o si jo tenia pensada alguna altra mena d’organització. Li dic que continuï com sempre i que el dia que ell volgués jo l’acompanyaria a Lleida per fer-me càrrec del treball de que m’estava parlant.

L’últim edifici que tancava el bloc d’edificacions a peu de carretera era la llavors petita fusteria menada pel senyor Velasco. Ell també tenia el pensament disposat a demanar coses i em concreta que necessitava una serradora de fusta per fer taulons, i un edifici nou perquè allí no s’hi cabia.

Als edificis nous, s’hi havia anat intervenint i em va semblar que no tardaríem gaires mesos a tenir­ los acabats.

OBRA TUTELAR

Amb l’ajuda del personal, a l’Obra Tutelar vam fer moltes coses. El dia de les inauguracions l’havia de reservar per a algun superior meu que no sabés de que anava, amb el gran prec que ho expliqués al nostre president, que per mesos que passessin tampoc recordava que m’havia negat l’autorització de fer-ho. I va ser així com vam construir una nau moderna pera criar-hi porcs.

FESTA MAJOR

El que sí us hagués agradat molt de veure eren les nostres Festes Majors, que tot i la manca de pressupost, fèiem tan agradables com podíem. Els membres que ens honoraven amb la seva visita del Patronat d’Obra Tutelar Agrària arribaven a mig matí, i nosaltres, prèviament, ja havíem situat tota la maquinaria nova comprada en l’interregne de visita i visita a un marge de la carretera, generalment al voral esquerre, perquè així als visitants i als superiors els era més fàcil d’aparcar al voral dret. Posàvem una música festiva que es difonia pels altaveus de les cases de família i, tots mudats, els rebíem com era obligat. Després anàvem a missa major, i mentre anàvem entrant al temple ens saludàvem els uns als altres. Les esposes dels empleats tenien poques ocasions de participar en actes festius tan simpàtics com era el del primer dia de festa.

En acabar la missa, sortíem a la plaça Ramon Albó i començava la passejada per anar observant els detalls dels tractors comprats que els tractoristes s’ocupaven de tenir impecables. Davant de les escoles, muntàvem un gran empostissat per als senyors de la Junta de Govern i allò era el punt de partida de la carrera de bicicletes que organitzàvem en col·laboració amb una penya ciclista de Lleida. Després, arribava el repartiment de premis de la cursa i cadascú al seu corral per menjar-se un dinar que, sense ser gran cosa, sortia dels estandars diaris.

A la tarda es feia futbol com a esport nacional;

i cinema, amb pel·lícules fetes per les productores de l’època de Cleòpatra, i a la nit un gran ball amb orquestra.

M’he deixat de dir que també era tradicional prendre’s un vermut abans de dinar.

A mi m’agradava molt, llavors que estava sol, poder-me passejar les tardes del dia de la Festa Major, perquè els companys de treball s’acostaven com a amics que érem a parlar de tot, barrejant-hi algun cigar, bastants cafès i fins i tot una copa.

Al final, sempre transmetien alguna inquietud personal, però mai era parlar per parlar.

La penya de ciclistes de Lleida, compromesos cada any amb la festa, es quedaven a dinar amb nosaltres i els acomiadàvem amb alegria en acabar aquestes trobades de gent de bé. Després venia, cap a la vesprada, el tràfec de músics i altaveus dins l’envelat per a preparar l’ obligada ballaruga. I començaven a aparèixer, també, nois i noies dels pobles veïns, perquè… era Festa Major a Santa Maria!

L’endemà, recollida de brossa i deixalles i, sobretot, de palets de fusta dels mantecados. Cares de no haver dormit gaire, i tornar a la feina mentre es comentava algun episodi viscut entre ells el dia anterior.

LA FERRETERIA SOLER

Llavors, vaig decidir d’anar a comprar el martinet que havia promès al manya.

A la tarda, vam seguir el consell del senyor Soler i recollírem el martinet escollit amb el nostre camió. La descarrega a la nostra ferreria fou més complicada. Com que el martinet venia ajagut sobre la caixa, vam passar el nostre polipastre arran de caixa i el vam alçar horitzontal com estava. El camió es retira i el martinet queda a l’ aire.

Un cop ficat en el seu lloc, el ferrer Sr. Malaret va mirar el martinet i va donar la seva aquiescència.

LA PLAÇA DEL MENHIR

La Junta de Govern volia ornamentar la plaça de Ramon Albó i el senyor Lloses em va dibuixar molt acuradament un menhir d’ acabat bast per posar al centre de la plaça. Em poso en contacte amb un industrial marbrista d’ Albatàrrec que tenia l’ oficina a Lleida i… prou, prou, aviat va estar enllestit per la seva col·locació. Els demano que me’l situïn al seu lloc i així ho van fer, disposant primer una plataforma quadrada de ciment armat sobre la que encara avui s’hi veu el menhir en qüestió amb un bust en bronze del Sr. Ramon Albó i Martí, el nostre fundador.

El pas següent a la plaça Ramon Albó va ser construir una porta romànica a la cara oest de l’ església, i sempre més vam entrar per aquesta nova obertura, car la principal donava massa directament a la carretera i no era agradable provocar aglomeracions dominicals tan a prop   d’ella. El diumenge tots coincidíem a missa, mudats els grans i ben empolainats els menuts.

El senyor Josep Pané era home curós i de detalls i volia que plantés pins a la franja de terra llarga i estreta que discorre entre el voral de la carretera i la sèquia de Vallmanya. Així ho vàrem fer, fins arribar gairebé al pont que portava a casa del senyor Alegre. Van fer goig durant molts anys i van créixer fins a l’alçada d’un segon pis.

M’aconsellava que primer que res em calia assaborir un habitatge propi, petit o gran, car allí sempre estaria a  temps d’engrandir-lo, i em suggerí l’habitatge de l’antic administrador senyor Nolla, tal com ja havien fet d’altres persones d’entre els meus superiors.

A criteri del senyor Pané, jo només tenia una sortida tècnica i una pauta econòmica a seguir, que era l’augment anyal i successiu de les nostres collites de cereals. La manera d’aconseguir-ho la va deixar a les meves mans, i jo vaig haver d’emprendre una vertadera labor practica i d’investigació per assolir-ho, tot tocant tantes tecles com tenia el piano.

QUATRE SEMBRADORES

Llàstima que cap de les troballes d’ aquella època avui no serveixin de gran cosa. Sobretot en una època en que qualsevol polític vol ser pagès si la col·locació administrativa implicada paga la pena. Llavors sembràvem amb antigues sembradores Lamusa, d’Osca, i costava molt d’afinar-les per comptar el nombre de grans que deixava passar el graduador de la maquina segons el governessis.

Més endavant, vam substituir les sembradores Lamusa per sembradores franceses, havent recollit la seva informació a la Fira Agrícola de París i comprades directament al distribuïdor espanyol a la Fira Agrícola de Saragossa.

També vaig haver de viure, i n’ estic força content, l’època de la substitució de les mules i els cavalls per les labors de camp fetes amb tractors. Va ser una transformació ràpida, i un període més aviat pròsper i brillant per a l’agricultura. Els tractors també van evolucionar ràpidament, i es donaren a conèixer els elevadors de tres punts i els estris de treball per a ells. El nombre de vedells d’ engreix va anar augmentant, i recordo el consell del senyor Solans de posar vedells per engreixar.

I, fins aquí, el resum del llibre, Donem la cada i cinc col·loquis del que fou director de l’Obra Tutelar Agrària, Sr. Anícet Cassañas Cladelles.