Bases i programa de l’Obra de les Colònies Agrícoles.

Abans d’entrar en la part descriptiva dels avanços reeixits en les nostres Colònies Agrícoles, ens permetrem esbossar les principals orientacions que des d’un principi han portat a promoure aquesta classe d’establiments, les quals, al mateix temps, expliquen la causa del desenvolupament que ha pres l’Obra Tutelar Agrària, que és el seu organisme rector, i el lema del qual “Al nen per l’agro”, creiem que ja per si mateix constitueix un programa.

Tractem, en primer terme, de la salut del nen que ha conegut totes les privacions i el fred desemparament dels tuguris inhòspits; parlem del pes de l’herència i de les malalties adquirides, sota un mitjà permanent de misèria i escrofulisme… Doncs bé, portem-lo al camp; proporcionem-li, amb els atractius de la vida a l’aire lliure i a ple sol, “la santedat del treball agrest, i la glòria del camp diví”, en règim familiar cada dia més recomanat i seguit. La vida del camp exerceix en aquests pobres éssers anèmics una influència tal que moltes vegades es basta per si sola, sense medicines, per a canviar radicalment el quadre descrit, purificant el seu organisme i convertint-los en alegres i robustos nois. Amb llum, aire, aigua, exercici i sana alimentació, s’opera el miracle, perquè no els falta llavors l’alegria, que és el sol de les ànimes.

No sense un profund coneixement s’ha dit que la flor que necessita més sol és el nen, i que és més fàcil rescatar a un nen rebel en un ambient sa i en plena Naturalesa, que compti amb abundància de pa, que en un altre trist, respirant miasmes i sofrint els rigors de la fam.

A més l’agro porta nens que ho poblen i ho fan més productiu. A la vegada, els salva i enrobusteix, creant nous valors per a la Pàtria. Un dels pecats pel que sembla més freqüents de la nostra època ho constitueix evitar l’arribada de nous fills, tremend crim de lesa humanitat, que igualment va contra la provisió, que els concedeix, com contra la Pàtria, que els necessita. En canvi, el propietari rural demana molts fills a Déu, per què sap el bé que li reportaran. Som de sempre uns fervents convençuts que a tots convé imposar-nos l’estada en l’agro com a cura d’ànimes i cossos; que ha de fomentar-se la vida rural, i amb ella i per a ella l’habitatge rural, facilitant a aquest efecte l’accés a la propietat de la terra, i que els nostres estimats nois puguin arribar a gaudir de terra i casa, formant una família, “en la dolça pau d’una vida nova”, obra rellevant d’amor i de justícia en favor del proïsme de modesta situació econòmica i què no direm de l’anèmia moral? Dels nens que procedeixen de llars desfetes pel vici, i dels quals han estat pervertits pel mal exemple familiar i social? També el camp constitueix per a ells un remei eficaç, amb els seus valuosos mitjans de distensió espiritual, amb la seva major gamma de situacions morals fàcilment comprensibles, amb la seva escola constant d’aplicacions pràctiques de les lleis de la vida, i amb els llaços afectius i socials que el camp crea entre els homes, i entre els homes i el mitjà circumdant, és a dir, amb els elements, el paisatge, la vegetació i el món animat. L’ambient net del camp exerceix un poderós domini sobre les consciències pertorbades.

Tenim, d’una banda, nombrosos deficients en mesura singular en el terreny en què es mou l’acció del Tribunal de Menors, és a dir, nois que, sense poder deixar de considerar-los com a normals, es troben en un estat d’inferioritat mental lleu, però invencible, a causa d’un retardament del desenvolupament a una immaduresa constitutiva. Aquesta classe de nois, que en la ciutat no poden adaptar-se a un treball qualificat, poden arribar a ser, en el camp, excel·lents agricultors.

En realitat, els treballs agrícoles estan molt recomanats perquè les ciutats, amb els estímuls de vici que atresoren, són esperó constant del parasitisme, i el camp, per contra, desperta virtuts i purifica els cors, al mateix temps que tals treballs concorden amb l’interès social que clama a plens pulmons la lluita per a contrarestar els deplorables efectes que ocasiona la despoblació de les campanyes o centres rurals i la immigració en vers les ciutats, i també perquè amb la vida del camp, segons ensenya la moderna pedagogia correccional, s’aparta als nens de l’ambient malsà i corruptor que han viscut, escenari de les seves antigues entremaliadures i maldats, trasplantant-los a un altre més oxigenat i vivificador per al seu cos i el seu esperit.

També s’ha de tenir en compte que el treball del camp, amb el natural esforç i fins a cert punt, saludable cansament que suposa i requereix major descans, no deixa de ser altament profitós per a adolescents en els qui nien les emocions del dia i els somnis de la nit, que graviten, seguint el testimoni de notables autors, al voltant de la qüestió sexual.

És molt convenient salvaguardar l’orientació ortodoxa de l’Obra, i prevenir-se per si els poders públics intentessin algun dia imposar el laïcisme en els centres docents, com va ocórrer durant els infortunats anys de la República, perquè es considera que la pràctica de la vida cristiana ha de constituir un dels pilars en què descansa el sistema de reeducació que regeix i ha de regir especialment en les colònies formades per joves.

En l’aspecte de la professió agrícola, la Colònia de Santa Maria de Gimenells escomet i resol les tres grans aspiracions de tot jove, a saber, adquirir una tècnica i formació professional, trobar treball ben remunerat i poder constituir una llar pròpia sota un sostre acollidor.

Avui alberga uns cent cinquanta tutelats, distribuïts en sis Cases de Família, a raó de vint-i-cinc per llar, perquè el sistema familiar és el que s’imposa, en substitució de grans conglomerats, però es van construint nous edificis per a anar donant cabuda, encara a més joves. Aquestes Cases de Família estan regides cadascuna per un matrimoni triat, que comparteix paternalment amb els nois, igual que amb els seus fills; aquest règim suprimeix tot concepte de massa gregària i evita caure sota una disciplina asilar, al fet que són tan propícies la major part d’aglomeracions escolars.

Aquests nois s’agrupen en quatre classes o condicions: escolars, tutelats, ex-tutelats i tutelats d’honor.

Al principi, tots els nois ingressaven en la colònia, almenys, als catorze anys, en edat de treballar i, a vegades, amb una lleu experiència de les labors del camp, ja fos obtinguda en l’altra institució de la mateixa Obra, Santa Maria del Vallès, o bé es tractés de menors que procedien de famílies del camp. La pràctica ha aconsellat la conveniència d’anticipar l’edat, acollint nens de vuit a nou anys, a fi d’anar formant un nucli que amb el seu feliç i més fàcil adaptació i bon comportament assenyalés la pauta als arribats posteriorment. Aquests són els anomenats escolars i el seu pla pedagògic és parell al de qualsevol pensionat, ja que cursen els estudis d’ensenyament primari i reben una sòlida formació religiosa i moral.

Aquests es consideren amb categoria de tutelats, una vegada acabat el cicle escolar a què ens hem referit i quan han complert els catorze anys. Llavors, i no abans, comença l’aprenentatge professional, que majoritàriament és l’agricultura, però també es trien alguns amb destí als tallers i especialitzacions agrícoles existents en la Colònia, és a saber: fusters, ferrers, mecànics, paradors, paletes, vaquers i tractoristes.

Els tutelats poden emancipar-se als divuit anys, si bé gairebé tots sol·liciten continuar fins que arriben a l’edat de complir el servei militar són molts també aquells que, una vegada complets, demanen de nou l’ingrés, i aquests es divideixen en ex-tutelats i en tutelats d’honor, segons direm més endavant. Tan aviat comencen els nois a treballar, se’ls assigna, a part la seva manutenció i vestit, un sou setmanal, el qual augmenta a mesura que van progressant en les seves aptituds; d’aquest sou se’ls lliura una part en metàl·lic tots els diumenges, segons el seu comportament i el seu treball, i la resta se’ls ingressa en una llibreta d’estalvi. D’aquesta manera se’ls estimula, al mateix temps, a la pràctica de les virtuts de l’economia i de la laboriositat. Excepte el període de la recol·lecció i trilla, la jornada és de vuit hores. A l’hivern tenen classes nocturnes d’instrucció i repàs.

Per les festes de Nadal s’autoritza la sortida de quants acreditin haver rebut invitació d’algun dels seus familiars, i tornen una vegada acabades. Cada any surten amb aquest motiu prop d’un centenar de nois, i no falta cap en la data que se’ls fixa. En la Colònia no hi ha tanques ni guarda algun especial per a vigilar als nois, i aquests no s’escapen, perquè saben que allí se’ls tracta i estan millor que en cap altre lloc.

Quan marxen a complir el servei militar, poden emportar-se tots els seus estalvis, però molts els deixen i se’ls va manant els diners a mesura que el necessiten. Mentre romanen en files, escriuen molt sovint i, quan poden aconseguir permís, el passen a la colònia, la qual els subvenciona els viatges, podent aprofitar aquest temps per a ajudar en les feines del camp, i amb això, aconseguir noves economies. Una vegada llicenciats, poden tornar a la colònia i és llavors quan se’ls considera ex-tutelats; en concepte de tals se’ls assigna un sou setmanal adequat i just, del qual se’ls descompten deu pessetes diàries per la manutenció i neteja de roba.

Als ex-tutelats que demostren capacitat i constància, una vegada han contret matrimoni i sota el títol de tutelats honorífics, se’ls concedeix casa, eines i una parcel·la de terreny, al mateix temps que es posa a les seves mans la direcció i la responsabilitat d’aquesta. Els fruits que cullen en la referida parcel·la han de lliurar-los, però se’ls assigna un sou de cent quaranta pessetes setmanals, casa franca, pa a dos cinquanta pessetes el quilogram, i tot l’hort familiar que necessiten per a atendre les seves necessitats i a les quals requereix el desenvolupament del corral. A més, se’ls concedeix participació en la recria d’animals. Es considera que amb el sou i altres avantatges que s’han enumerat, pot una família viure, criar i educar als seus fills, i, amb la participació en la recria d’animals, pot estalviar de deu a quinze mil pessetes anuals. Amb aquesta quantitat se’ls obre una llibretera en la Caixa d’Estalvis, de la qual no poden disposar fins que hagin transcorregut deu anys, o bé abans, si hi ha una causa justificada; per a això necessiten la signatura del director. Aquesta és una de les modalitats que acabem d’implantar, i es pensa que, quan hagin transcorregut deu anys, els tutelats es trobaran amb un capital aproximat de cent a cent cinquanta mil pessetes, amb deu anys més d’experiència en l’agricultura i una manera més assenyada d’enfocar les qüestions. Llavors poden optar per comprar una parcel·la en la mateixa finca o on més els convingui. Per descomptat que amb el capital estalviat i l’experiència adquirida, gairebé és impossible el seu fracàs.
Dels aprenents artesans s’espera que surtin els futurs Caps de Família, podent passés regir una casa el dia en què contreguin matrimoni. També es procura triar nois amb els quals dotar a l’Obra de sacerdots, mestres i comptadors. Es té la intenció que, en un futur pròxim, aquesta Colònia i les restants que depenguin de l’Obra Tutelar Agrària puguin funcionar amb els homes que elles mateixes hagin educat i format.

La formació religiosa ocupa un lloc prominent i és a càrrec, igual que el culte, del mateix capellà de la Colònia. Es disposa d’una església amb capacitat per a set-centes persones i, a fi de donar esplendor als actes litúrgics, hi ha organitzades l’Escolania i la “Schola cantorum”.

Tan mateix, per a l’ esplai dels tutelats, majorment els dies de festa, es compta amb un camp de futbol i frontons, sala d’espectacles, equipada per a teatre i amb un moderníssim projector sonor i cafè-bar. En una paraula, es procura que no falti als nostres nens un ambient cordial i alegre.

La Colònia de Santa Maria de Gimenells constitueix una de les experiències socials més interessants del nostre país. Sobre la base del que anomenem “un poble”, com a tipus de comunitat urbana, va sorgint un esbós de llogaret, poblada per nens i adolescents, i es dibuixen ja els elements jurídics i administratius d’un autèntic Municipi. No podem pretendre fundar una “ciutat de nois”, però sembla que es van aconseguint convertir el que ahir eren terres ermes en excel·lents cultius; el que van ser ovelles esgarriades, primerencament embrutides per la misèria i el vici, en magnífics pilars de cristianes famílies, que, en tenir accés a la propietat pel treball i arrelar en la terra, integren les cèl·lules d’un petit caseriu, que, sent ja avui un “poblat de nois”, potser demà dona origen a un “poble de nois” autèntic, nascut de constants afanys i peça de la seva total redempció.

Informació extreta dels llibres :

(Ramon ALBÓ MARTÍ, Seguint el meu camí en el quinquagèsim aniversari de l’obra de protecció de menors, 1904-1954, La Formiga d’Or, Barcelona, 1955, pàg. 93-6; 109 – 114) 

(Ramon ALBÓ MARTÍ, 4 Colonias Agrícolas para Menores moralment abandonados J. Horta i Cia, S.L. Barcelona, 1942, pàg.  114 – 204)