Lleida, 13 de maç del 1960.
No vaig a l’escola. Em quedo a casa per ajudar als meus pares a embolicar coses de casa, empaquetar vaixella, llibres, roba i ficar tots els mobles del nostre pis en una sola habitació de la casa. Canviem de lloc de viure.
Els meus pares comencen a treballar a Santa Maria de Gimenells. Tot és una aventura. Avui, jo encara no ho sé, és un dia que no oblidaré mai més. Passa el matí, surten els nens i les nenes de l’escola i per tenir un bon record de l’estada al pis del Carrer General Mola (actual Prat de la Riba), i de l’amistat eterna que ens professarem, el pare de la meva veïna ens fa una fotografia junts a la porta de l’edifici.
Cap a la una del migdia, la mare i jo, anem cap a l’estació de tren, on també hi ha la parada de l’autocar que ens durà envers aquest lloc que no conec. Nerviós, sol emprenyo. La mare, tranquil·la , pren paciència. A dos quarts de dues, l’autocar arrenca. Pudor de gas-oil. Seients de plàstic. És l’autocar del Sr. Morell d’Alpicat. Comença el camí cap al lloc on viuré fins al setembre de l’any 1971.
La primera parada la fem al davant del que ara és Sanitat. Allí, pugen uns quants passatgers. Els seus destins poden ser, Raimat, Sta. Mª de Gimenells, Gimenells, El Pla de la Font, Sucs i Suquets.
Continua el viatge. La carretera és estreta, amb clots i després d’una estona, enfilem cap a la Cerdera, pujada terrible i sinuosa en aquell temps. Si hi ha algun viatger que hi vol baixar (a dal de la Cerdera), ho fa. Continuem viatge i en acabar una baixada, en direcció a Almacelles, trenquem per un camí, a ma esquerra, pedregós, que passa a prop del Cementiri de Raimat, just abans del pas a nivell i el castell. Parem a Raimat. La curiositat em menja. Miro per la finestra i somio. Tot és tan bonic. Pugen i baixen viatgers i l’autocar arrenca de nou. La propera parada serà la nostra, ens diu el Sr. Arturo (cobrador de l’autocar)
Son dos quarts de tres. Para l’autocar i el Sr. Arturo, comença a descarregar les maletes i altres embalums. Ens diu que hem arribat al la nostra destinació.
Dia encara d’hivern, però, meravellós, calorós, un sol brillant, l’aire encalmat, un dia perfecte. Baixem de l’autocar, ningú ens ve a rebre. Fem quatre passes i truquem a la primera casa, la del Sr. Sert. Preguntem on és la Casa de família Maria Ferrer. Ens informen que no hi ha ningú, que ha de vindre un matrimoni a fer-se`n càrrec de la direcció de la mateixa. La meva mare els fa saber que ella és la Sra. que, a partir d’aquell dia, se’n farà càrrec juntament amb el seu marit. Fetes les presentacions, preguntem per un lloc on poder menjar. Ens informen que en aquest indret no hi ha qui faci menjar per al públic. Però, ens diuen que hi ha una Cuina Central, que és la que fa el menjar per a tots els alumnes de la Institució. Ens adrecen cap a l’edifici que ens han indicat i preguntem per la Sra. Carme (tal com ens havien indicat a la casa del Sr. Sert), la Cap de la Cuina Central.
La mare exposa la situació a la Sra. Carme, que, molt amablement, tot i ser, gairebé, l’hora d’acabar la feina, ens dona el consentiment per tal de dinar a la cuina.
Em pregunta si tinc gana i li contesto que si, que en tinc molta.
Llavors, fa que em serveixin un plat d’arròs amb un ou ferrat al damunt. Més que menjar, degluteixo. Veient el meu desfici, m’ofereix un altre plat. La meva mare diu que no cal, però, jo, dic que si i em menjo un altre plat d’arròs.
Al cap, més o menys d’una hora, descansats i tips, ens adrecem cap a la casa que haurà de ser la nostra llar durant vint anys.
Un cop arribats, no hi trobem ningú. Entrem i comencem a mirar les diferents estances per saber on som.
Llavors, sentim una veu que ens convida a sortir a la porta. És el Sr. Avel.li Tena. Persona molt culta, agradable i preocupada per la nostra arribada. No massa alt. Mestre represaliat després de la Guerra Espanyola, igual que el meu pare.
Aquesta persona ens fa de Cicerone i no ens deixarà estar de la seva mà fins que arribarà el meu pare.
Cap a les cinc de la tarda, arriba un camió, propietat de l’Obra Tutelar Agrària, conduit pel Sr. Bellidó, i el meu pare d’acompanyant, carregat amb tot el que havíem embolicat i els mobles de casa nostra.
Joia, goig, alegria. Podíem omplir les estances buides i fer-ne la nostra llar.
Amb l’ajuda del Sr. Bellidó, anem descarregant, jo més aviat faig nosa, però, prenen paciència.
Anem deixant cada cosa al seu lloc. Sol desfem el paquet on hi ha els llençols, les flassades i les vànoves, per poder fer els llits i dormir la primera nit en la nostra nova casa.
A les sis, s’acaba la jornada laboral dels nois que hi viuen. Van arribant i els Sr. Tena els reuneix al menjador comunitari i els presenta els meus pares i els fa saber que, a partir d’aquell dia, ells seran els que es faran càrrec de la direcció de la Casa de Família.
Fetes les presentacions, els pares i jo mateix, anem cap a l’Oficina Central, amb el Sr. Tena on ens esperen el Sr. Anicet Casañes, director , i el Sr. Ramon Sert, l’encarregat de la Finca.
Després de donar-nos la benvinguda, els pares i jo, tornem cap a la casa, que a partir d’ara, serà la nostra.
A les vuit en punt, arriba l’autocar del Sr. Morell i allí estem, la mare i jo, esperant la meva germana Pepita. Baixa de l’autocar i ens abracem. Retrobament de germans, sembla que ha passat una eternitat, tot i que ens havíem vist abans d’anar a l’escola. Ella i la meva altra germana, Rosa, anaven al Col·legi de les Dominiques i les monges es van oferir a portar-la a l’autocar. (Sol tenia 12 anys). L’altra germana, la Rosa, es va quedar interna al Col·legi.
Els pares, comencen la seva jornada laboral, que avui, tot i haver estat un dia pesat per a ells, han de complir. Saben que hauran de treballar tres cent seixanta-cinc dies l’any, les vint-i-quatre hores del dia.
Un cop han sopat els alumnes, fregats els plats i ficat ordre, aprofitem el que ha sobrat del sopar comunitari per fer-ho nosaltres (la Sra. de la Cuina Central n’ha ficat de més, coneixedora de la dificultat, doncs, no tenim res de res i fins el dia següent no podem anar a comprar).
Un cop sopats, toca anar a dormir.
A la meva germana i a mi, aquesta nit ens va tocar dormir junts, al mateix llit. Imagineu-vos quina nit vam passar. Tot era nou. La forma de viure, les persones, el lloc. I nosaltres vam fer volar la imaginació i vam canviar els noms de les persones i els dels llocs i, rendits pels fets ocorreguts d’aquesta diada, no sé si ens vam dir bona nit o no, però, ens vam adormir profundament. Demà seria un altre dia. Demà començaria una nova vida. Però, això, COMENÇARIA DEMÀ.
El segon dia
Surt el sol. Comença el dia. Em desperto, inquiet. Haig d’anar a escola i no conec cap nen, ni com és l’escola. M’anirà bé el nou col·legi?
La mare em fa l’esmorzar. Entre ella i el pare, ja han ficat a lloc totes les nostres pertinences. Qui sap, Mare de Déu, les hores que fa que treballen.
I, un cop esmorzat, apa, cap a l’escola. La mare m’acompanya. En arribar a la porta, el Sr. Mestre, en Gabriel Tornos, ens surt a rebre. Ens dona la benvinguda, m’agafa de la ma i en duu al que a partir d’ara, serà el meu lloc a l’escola.
L’escola és un edifici llarg, partit en dos per un envà amb una porta que comunica una classe amb l’altra. La pissarra, de color verd, està pintada directament a la paret, i es veu sol entrar. El Sr. Mestre disposa d’una taula dalt d’una tarima de fusta, suposo que per tal de veure millor al tots els alumnes.
Els alumnes disposem de pupitres on s’hi asseuen dos alumnes a cada un d’ells i també disposen de dos tinters, un per a cada un del ocupants. (En aquell temps, els bolígrafs no estaven al nostre abast, per això, escrivien amb llapis o be amb ploma que s’havia de sucar al tinter, la tinta del qual, la fèiem amb una pastilla que ficàvem a l’aigua)
El Sr. Mestre, també disposava d’una eina llarga i gruixuda, feta de fusta de color marró, amb la qual, si la cosa no anava com ell volia, imposava la disciplina, de vegades amb un cop al cap, de vegades, amb un cop a la mà estesa.
En començar el curs següent, al cap d’uns quinze dies, es va incorporar un segon Sr. Mestre. El Sr. Miquel Oliva.
L’horari era de nou a una i de tres a cinc de la tarda de dilluns a divendres i de nou a una el dissabte.
Cap a dos quarts d’onze, ens deixaven sortir al recreo, d’una mitja hora.
El patí estava al cantó de l’escola, delimitat per una tanca de fusta, a la bora de la que hi havia una font on podien abeurà el animals i on també hi bevíem nosaltres. Els jocs s’havien de desenvolupar dins d’aquest recinte, tot i que ens permetien depassar-lo una mica, sempre, sense anar cap a la carretera.
Per a mi tot era nou. El jocs, els nens i els mestres, però, com que no hi havia una altra solució, doncs, a participar del nou ambient, molt més lliure que el que havia tingut fins aquell dia en el anterior col·legi dels Ferroviaris, de Lleida.
Aquest va ser el meu segon dia, dia d’adaptació a les noves condicions d’un nen que arribava de ciutat.
A partir d’ara, la majoria de dies serien com aquest. Clar, els festius, totalment diferents.